Ara que ja ha passat un temps prudencial, finalment puc proclamar als quatre vents el que vaig haver de callar en el moment d’escriure la crítica de Múltiple en aquestes mateixes pàgines, per no aixafar la guitarra als futurs espectadors: en els últims anys, he sentit pocs calfreds d’excitació cinèfila tan feliços com el que em va provocar l’epíleg del film, on es descobreix que la història que acabem de veure succeeix al mateix univers que El protegit, un dels cims més estimats de la filmografia de M. Night Shyamalan.
D’una banda, aquell gir reivindicava l’imaginari propi d’un director que va esdevenir formatiu per a la generació que ens vam començar a interessar en el cinema pels volts del canvi de segle, i que hem patit les adversitats en la seva trajectòria amb l’ai al cor de qui sent els colors d’un equip a qui les coses li van mal dades. De l’altra, es tractava d’una coda que obria la porta a un desig amb els contorns d’una nova pel·lícula, on David Dunn, el vigilant taciturn i aparentment invulnerable interpretat per Bruce Willis, es trobaria amb Kevin Wendell Crumb, receptacle d’una vintena de personalitats diferents (totes amb el rostre d’expressivitat porosa de James McAvoy), entre les quals una bèstia de força colossal que vol ser un àngel venjador d’aquells que tenen cicatrius interiors.
Glass (Cristal) és, evidentment, aquell film anhelat. Però la seva encarnació final no és la d’un crossover massiu (seria ingenu esperar això de Shyamalan, que sempre s’ha sentit més còmode en els detalls desenfocats en profunditat de camp que en l’espectacle on tot és visible), sinó una teràpia de xoc que tanca els seus dos superhomes en una institució mental on també trobem la seva nèmesi, el senyor Cristall (Samuel L. Jackson), d’ossos extremadament fràgils i psique superdotada. Aquest triangle de vincles antitètics és psicoanalitzat per la doctora encarnada per Sarah Paulson, entestada en convèncer-los que són víctimes d’un deliri de grandesa que els porta a veure’s com a personatges sortits de les pàgines d’un còmic.
A través del racionalisme mèdic, Shyamalan col·loca les seves criatures esguerrades i tocades per la transcendència en una cruïlla de dubtes i crisi de fe en elles mateixes, amenaçades per forces que les volen sotmetre a un règim de mediocritat. En canvi, el cineasta s’engresca reexaminant la seva pròpia percepció del bé i del mal a través dels codis superheroics, que es converteixen en un manual secret per entendre l’arquitectura del món. És una eloqüent inflamació política que sentim també com una celebració personal de la seva manera d’entendre la potència de les imatges i dels gestos, i que recupera seqüències filmades ara fa dues dècades que han acabat trobant el seu lloc en aquest fèrtil final d’etapa.
