Ghost in the shell

120 MIN. Estats Units (2017)

Ghost in the shell

Direcció: Rupert Sanders

Guió: William Wheeler

Amb: Scarlett Johansson, Michael Pitt, Juliette Binoche, Michael Wincott i Takeshi Kitano

Crítica de cinema
Joan Pons

Ghost in the shell

Futurisme ‘vintage’ que no ho sembla

No és fàcil tractar d’explicar per què Ghost in the shellsembla una pel·lícula antiga. L’aparença del film, en molts sentits, és la d’una fantasia hipertecnificada, amb espurnes estètiques de realitat augmentada, conflictes big data i personatges del futur (professionals de les noves tecnologies, cíborgs, hackers...) desenvolupats a partir de radicalitzar el nostre present. És a dir, un embolcall que es diria la upgrade definitiva de l’imaginari Blade runner (ciutats com a monstres multiculturals urbans plens d’anuncis), del ciberpunk (distopies violentes) i dels còmics sci-fi per a adults dels 80 i dels 90 (amb personatges extrems, com RanXerox, el Jutge Dredd, Los Invisibles o Tank Girl, per exemple) en trames conspiranoiques.

Ara bé, tot això ja era al manga original de Masamune Shirow del 1989, a les adaptacions de culte que se’n van fer en anime per a cinema i per a televisió i als videojocs basats en aquesta obra seminal. També en altres títols que van prendre Ghost in the shell com a font d’inspiració explícitament reconeguda o no (la trilogia Matrix, per exemple).

Així que les preguntes pertinents haurien de ser: què aporta aquest nou film amb ‟imatge real” (tot i que parlar d’imatge real en una obra així és complicat) fet des de Hollywood el 2017 a aquell univers plàstic tan avançat i aquell discurs tan trencador? ¿Té sentit pensar i visualitzar el futur encara ara com es feia a principis dels 90? ¿És un film futurista o retrofuturista? ¿És, com dèiem abans, una upgrade (millora) o només una update (actualització)?

Scarlett, 'sci-fi star'

Si haguéssim d’assenyalar el principal actiu de Ghost in the shellens hauríem de fixar en el càsting: és la consolidació definitiva en un film amb vocació massiva de Scarlett Johansson com a musa, heroïna, estrella i fins i tot mite eròtic del cinema de ciència-ficció recent. Després d’Under the skin, Her, Lucy o, fins i tot, Els venjadors, Johansson s’ha doctorat ja com a rostre clau (potser com a figura, com a silueta) de les fabulacions cinematogràfiques actuals sobre el futur. Un gol de star system hollywoodià que sens dubte s’apreciarà molt en el públic semper fidelis del fantàstic.

A més d’això, quins més rèdits poden treure els espectadors d’aquest gènere de cinema de Ghost in the shell? Doncs, malauradament, ben pocs. Perquè una trama més clara i comprensible sobre aquesta cíborg dissenyada per ser una superpolicia que es rebel·la contra els seus creadors no és precisament un valor en aquest tipus de films (com en el cinema d’espies o detectius, un argument enrevessat com un laberint desorientador, en aquests casos, sedueix i significa). Així que, al final, ni upgrade ni update.