'Gente que viene y bah', nova variació cursi sobre el mite del príncep blau

De totes les crisis de maduresa que podem patir a la nostra vida, no n'hi ha cap de tan cinematogràfica com la dels 30, quan ja no queda més adolescència per estirar i el salt al món adult és inevitable. Com a ressort narratiu, s'ha aprofitat molt en les comèdies romàntiques, com en aquesta Gente que viene y bah, l'adaptació del llibre chick-lit de Laura Norton (coneguda per No culpes al karma), que presumeix de planter femení davant i darrere de la càmera.

Lamentablement, Norton no és Nick Hornby (Alta fidelitat) ni Patricia Font és Ted Demme (Beautiful girls), i ni tan sols l'obstinació i la bona química del seu carismàtic repartiment pot arreglar una història que fa més por que el fantasma de Michael Myers a Halloween. Més enllà de la inversemblança que la teva família sobrevisqui tranquil·lament en una masia enorme del Maresme pagada pels tàpers que els pacientsde la mare (una entranyable Carmen Maura) li ofereixen pels seus serveis curatius i de la poca gràcia d’una història més romàntica que còmica, Gente pretén mostrar-se com una pel·lícula lluminosa sobre superar certs conflictes vitals –desamor, traïcions i altres dols personals– i en realitat és una nova variació cursi sobre el mite de l’enamorament i del príncep blau, un paper que cal dir que li surt brodat a Álex García.