Tot i que els grans festivals de categoria A puguin semblar una bombolla cinèfila elitista, enguany tant Berlín com Canes han volgut ser altaveu dels problemes polítics i socials de la realitat europea del nostre temps. A la Costa Blava, Ken Loach s’alçava amb el guardó al millor film per Yo, Daniel Blake sobre les vides baquetejades per la crisi, i a la capital alemanya guanyava Fuego en el mar, el documental sobre la crisi migratòria a les costes del Mediterrani de Gianfranco Rosi (que, per cert, ja sap què és tenir un premi gros als prestatges de casa: va triomfar a Venècia el 2013 amb Sacro GRA). Ergo: els festivals de cinema no són tan escapistes com semblen.
”A fuerza de desventura, tu alma es profunda y oscura”, diu el tristament vigent vers de Joan Manuel Serrat. El desembarcament massiu a l’illa de Lampedusa (i, pel que fa al cas, també en altres punts del Mediterrani) d'immigrants il·legals procedents d’Àfrica continua recordant-nos que la història i la identitat d’aquest mar és una tragèdia, no un anunci de cervesa amb flaire de comèdia romàntica i dolce far niente. Rosi construeix el film com una comparació entre les vides dels habitants d’aquesta illa (un DJ il·lustrat de ràdio, un nen entremaliat, una mestressa de casa...) i de les persones que arriben a Europa reclamant el dret a dur també ells aquesta mena de vida senzilla. I ho fa (gairebé sempre) sense caure ni en grans discursos ni en perilloses truculències. Rosi només exposa amb les maneres del documental de creació impressionista. Nosaltres traiem les conclusions.
