Crítica de cinema
Cultura Cinema 30/12/2016

Frantz

Manu Yáñez
1 min

A priori, el francès François Ozon, conegut pels seus pirotècnics experiments amb la narrativa postmoderna, no semblaria l’autor més idoni per portar al cinema la continguda obra teatral L’homme que j’ai tué de Maurice Rostand, que ja va ser adaptada l’any 1932 pel gran Ernst Lubitsch a Remordiment. Així, no és estrany que, sota l’aparent sobrietat de Frantz s’amagui un torrent d’artificis formals i narratius. Entre les òbvies transicions entre imatges en blanc i negre i en color -que puntuen la grisor vital dels protagonistes-, i una sobredosi de girs melodramàtics, el director de Jove i bonica i A la casa elabora un eloqüent i colpidor estudi de la persistència dels traumes bèl·lics a l’Alemanya colpejada per la Primera Guerra Mundial.

Ozon deixa la seva empremta autoral en la suggeridora decisió d’afegir un nou acte al film de Lubitsch, una mena de llarg epíleg que superposa noves capes a l’espiral de secrets i mentides que sacseja les existències d’una viuda (sensacional Paula Beer) i un amic del marit mort a la guerra. Un dispositiu narratiu que vehicula una reflexió sobre la naturalesa impenetrable de la història, sempre lliscosa, en constant relectura. I alhora, com a la molt superior Phoenix de Christian Petzold, Frantz proposa una meditació sobre la crisi identitària d’una Europa asfixiada per l’abatiment anímic i el desconcert moral.

stats