Fortunata

103 MIN. Itàlia (2017)

Fortunata

Direcció: Sergio Castellitto

Guió: Margaret Mazzantini, S. Castellitto

Amb: Jasmine Trinca, Stefano Accorsi, Alessandro Borghi, Edoardo Pesce, Rosa Diletta Rossi, Liliana Fiorelli, Hanna Schygulla, Emanuela Aurizi

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Fortunata’, l’aire tràgic d’una mare de raval

Actor convertit en director, Sergio Castellito s'ha especialitzat rere la càmera en drames intensos de suposada vocació realista com No te muevas i Volver a nacer, tots dos protagonitzats per Penélope Cruz. A Fortunata torna a adaptar un text de la seva col·laboradora habitual, Margaret Mazzantini, amb una protagonista marcada per les seves tràgiques circumstàncies. És la dona del títol, una perruquera en procés de separació d'un marit violent que intenta tirar endavant la filla i un projecte de negoci propi. Castellito apel·la a referents com Mamma Roma de Pier Paolo Pasolini per presentar el seu film. És cert que la interpretació de Jasmine Trinka vol desprendre aquella intensitat més gran que la vida d'Anna Magnani, capaç d'atorgar l'aire tràgic d'un mite clàssic a una mare de raval. Però, poc subtils, els responsables de Fortunata recalquen les idees de la pel·lícula  expressant-les tant de manera literal com metafòrica, començant pel títol, i recorren a ressorts que busquen l'emoció fàcil dels espectadors: des d'una història d'amor d'allò més inversemblant de Fortunata i el psiquiatre de la filla (un Stefano Accorsi amb el pilot automàtic) fins a les decisions de l'atzar que castiguen la mare quan no està pendent de la nena. Almenys, per compensar la tendència al tremendisme, acaben amb una reivindicació del fet d'aferrar-se a la vida malgrat tot.