Sobre el primer llargmetratge com a director del també actor Pau Durà hi plana el record d'aquelles Pitiüses que als anys setanta van esdevenir el paradís anhelat i celebrat per una contracultura que els va dedicar cançons com la de King Crimson del títol. El sempre convincent José Sacristán interpreta el Samuel, un romanent d'aquesta utopia ja desgastada, el (pen)últim hippie que resisteix a Formentera sol en una casa sense llum vora el mar i guanyant-se la vida fent bolos amb el banjo en un local. Fins que, per una urgència, la filla, que viu a Barcelona, es veu obligada a deixar-li el net, una tasca, la de fer-se càrrec d'algú, que no entrava als seus plans de vida alternativa.
L'assumpció d'aquesta responsabilitat fa més evident fins a quin punt l'estil de vida del Samuel resulta precari. Durà aconsegueix perfilar un retrat tridimensional d'aquest personatge i de les contradiccions de l'imaginari idealista que encarna sense caure ni en la nostàlgia pels vells temps ni en la paròdia de la seva postura anacrònica. Formentera Lady se situa als antípodes de l'estètica del “mediterràniament” i, a través de la resistència del protagonista, s'endinsa en una Formentera que intenta mantenir una identitat pròpia malgrat la depredadora indústria turística. En poques pel·lícules, per cert, se sent conviure amb tanta naturalitat el castellà amb les diferents variants del català.
