Cinquè llargmetratge com a director del també actor Stanley Tucci: Final portrait. El arte de la amistad s'afegeix a la tendència actual de les pel·lícules biogràfiques que no pretenen incloure tota la vida del seu protagonista, ans al contrari, se centren en un episodi concret de la seva trajectòria. En aquest cas, en el temps que Alberto Giacometti va pintar el retrat del crític i bon amic seu James Lord, que va plasmar l'experiència en el llibre que ha inspirat el film. Aquesta opció, la de defugir el retrat de vocació absolutista, sintonitza amb la mateixa perspectiva de l'art de l'escultor suís.
Final portrait és un 'biopic' de cambra, un film de petit format que amb prou feines es mou de l'estudi de l'artista a París (i quan ho fa és per caure en el context tòpic de la vida de bohèmia). Tucci se centra en aquesta relació atípica entre el pintor i el seu model inesperat per traçar el procés creatiu de Giacometti. Lluny de progressar en el sentit més típic i lineal del terme, el retrat de Lord avança a reculons, entre la dispersió, la lliure inspiració, el refer i el sant tornem-hi constant, com si l'objectiu de l'artista no fos en cap cas acabar l'obra. La dialèctica pintor-model i crític enriqueix la perspectiva sobre Giacometti i es trasllada a la pròpia tasca dels intèrprets. Al sempre un pèl irritant Geoffrey Rush en el paper de l'escultor s'hi oposa, com a James Lord, l'harmoniós Armie Hammer, un dels actors revelació de la temporada.
