Com viu el dolor de la pèrdua una nena de sis anys? A la Frida se li acaba de morir la mare i el dol li va per dins. El pare va traspassar molt abans. Ara, òrfena, es trasllada a casa dels oncles. Malgrat el trasbals, la Frida no plora. En el seu primer llargmetratge, la directora Carla Simón evoca un moment clau de la seva vida, el de l’estiu que va perdre la mare a causa de la sida i va haver d’aprendre a viure amb una nova família.
Estiu 1993 és una pel·lícula plantejada des del punt de vista d’un infant, la Frida, que es veu obligada a encaixar en un nou entorn mentre digereix la desaparició dels pares. La pel·lícula entronca amb El espíritu de la colmena de Víctor Erice en la seva capacitat per filmar l’estranyesa del món a través de la mirada gens simple d’una nena. La Frida no parla del seu patiment i és a partir dels complicats vincles que estableix amb els oncles, la cosina petita i la nova casa que intuïm la seva pena. En un film basat en emocions pressentides, el treball que ha dut a terme Simón amb les dues joves actrius, Laia Artigas i Paula Robles, és d’una sensibilitat extrema. Poques vegades la interpretació de dues nenes resulta alhora tan creïble, tan sòbria i tan corprenedora.
Malgrat partir d’una situació dramàtica, Estiu 1993 s’encomana també de la llum i la calidesa que suggereix el títol. Perquè, a l’hora de rememorar el context històric, la pel·lícula no apel·la a aquella nostàlgia configurada només a partir dels elements pop de la societat de consum, sinó a una memòria popular en què tenen cabuda els jocs com la pesta alta, les festes majors, el polo al cantó de la piscina, els xips-xaps al riu, les ruixades amb la mànega del jardí, les llargues tardes somortes dels mesos de calor... Estiu 1993 plasma una vivència dels estius al poble tan pròxima i reconeixible que resulta insòlit no trobar-la més sovint al cinema del nostre país.
Els anys de la sida
Més de dues dècades després, arriba el moment de recuperar la memòria dels anys de la sida. Una paraula que no s’esmenta però que plana sobre el relat. El record dels pares desapareguts viu a través del seu desig que la Frida fos educada pels oncles i no pas pels avis, més conservadors. En el seu retir en una masia, la Marga i l’Esteve (esplèndids Bruna Cusí i David Verdaguer) construeixen, sense escarafalls, una petita utopia de vida alternativa en què queda clar que fer de pares adoptius no és gens fàcil. També són ells, en part, els propiciadors d’un final catàrtic i alliberador com pocs. Aquest és l’estiu d’ Estiu 1993, un títol que ja està deixant empremta en la història del cinema català.
