Traiem-nos de sobre les males notícies: Errementari. El herrero y el diablo fa gala d’un argument esquemàtic i d’una direcció d’actors descuidada. Llavors, què van veure en aquest projecte Álex de la Iglesia i Carolina Bang per animar-se a produir-lo? Segurament, el mateix que fa que, com a espectadors, ens inclinem a no condemnar-la per les seves mancances més flagrants: l’entusiasta convicció amb què Paul Urkijo trepitja el cànon del cinema de gènere per elaborar un conte fantàstic que exhibeix la seva denominació d’origen, passejant-se per paisatges d’Àlaba i mastegant la sonoritat de l’euskera.
Més enllà dels apunts sobre la tradició i el progrés aburgesat després de la Primera Guerra Carlista, el que detectem en aquesta història d’un ferrer taciturn que té tancat en una gàbia el dimoni que s’havia d’endur la seva ànima és la fam d’un llaminer de la fantasia. Urkijo s’endinsa en el bosc amb bafarades gòtiques, imagina decorats de cantonades punxegudes i aberrants, i amb prou feines pot aguantar-se les ganes d’ensenyar frontalment les banyes, la cua i la pell rogenca de la bèstia luciferina encarnada per Eneko Sagardoy. Justament, l’actor que va recollir un Goya per la seva interpretació del Gegant d’Altzo a Handia, una pel·lícula que, des d’una sensibilitat molt diferent de la d’Errementari, també posa imatges a la mitologia del folklore basc.
