Enrique Baró: “Ara ho he vist clar: les pel·lícules no s’acaben, les deixes”

REW

<<

Quan era un nen, els pares el van portar a veure Lawrence d’Aràbia. “Va ser la primera. Si ara tingués un fill faria el mateix. M’he adonat que, de generació en generació, repetim sistemàticament la mateixa història. De fet, la meva pel·lícula va una mica d’això”, confessa Enrique Baró. I l’adolescent que va tenir clara la seva vocació en veure Els intocables d’Elliot Ness –i que després d’humanitats i periodisme va fer un màster de documental perquè admirava Joaquim Jordà– esclata a riure. Les pel·lícules d’autor sempre són catàrtiques i en el seu cas encara més.

PLAY

>

A La película de nuestra vida –seleccionada al Festival de Cine Europeu de Sevilla– tot passa a la casa d’estiueig de la família, i el seu pare, Teodoro Baró Rey, és un dels tres protagonistes (amb Francesc Garrido i Nao Albet). “Més que una història volia transmetre un estat d’ànim. Treballar una nostàlgia activa. No recrear-me en el fet que aquests estius ja no existeixen, sinó a fer el possible per reviure’ls. És una pel·lícula intergeneracional, senzilla i petita, però vull pensar que tothom pot sentir-s'hi identificat”.

FF

>>

Mentrestant, l’home diagnosticat de cinefília aguda seguirà a Madrid treballant com a fotògraf d’escena per a sèries de televisió. “Puc dir que gràcies a Velvet ja he rodat la meva primera pel·lícula!”, bromeja. “Fer-la ha sigut un miracle, sort que he comptat amb l’ajuda de molts amics. A més, pel meu caràcter, estava condemnat a no acabar-la mai. Ara ho he vist clar: les pel·lícules no s’acaben, les deixes”.