Las hijas de Abril

103 MIN. Mèxic (2017)

Las hijas de Abril

Direcció: Michel Franco

Guió: Michel Franco

Amb: Emma Suárez, Ana Valeria Becerril, Enrique Arrizon

Crítica de cinema
Manu Yáñez

Emma Suárez, una impossible ‘femme fatale’ a ‘Las hijas de Abril’

El jove director mexicà Michel Franco ha forjat la seva exitosa carrera (és un habitual del Festival de Canes) sobre una fórmula d’impacte, consistent a prendre com a excusa un tema candent –el bullying a Después de Lucía, el suïcidi assistit a Chronic– per perpetrar una crua i sibil·lina dissecció de la pitjor cara de la naturalesa humana. A la morbosa i inversemblant Las hijas de Abril, Franco construeix la seva nova faula moral al voltant d’un embaràs juvenil que posa a prova la immaduresa d’una parella de nois de disset anys. Amb tot, l’autèntica protagonista del relat acaba sent l’àvia del nounat, una Emma Suárez (Abril) que intenta injectar vida i sensualitat a una impossible femme fatale, capaç d’invertir el mite d’Èdip (carregant contra la filla) a la recerca de l’eterna joventut.


Las hijas de Abril comença amb la idíl·lica imatge de la jove embarassada mossegant una poma: la fruita prohibida que activarà la set de perfídia d’un director que gaudeix castigant les seves criatures des del seu púlpit de demiürg despietat. Així, la pel·lícula esdevé una col·lecció de misèries humanes (de la rancor a l’enveja, de l’orgull a la traïció) sense capacitat de fascinació ni tensió narrativa, més enllà dels cops baixos que Franco, un aprenent de Haneke, reparteix entre els personatges i la consciència d’un espectador captiu de l’horror.