Gràcies a sèries com El laboratori d'en Dexter o Samurai Jack, Genndy Tartakovsky s’ha guanyat ser considerat un dels genis de l’animació més elèctrica i enginyosa, aquella que renega del fotorealisme i que ha fet del dèficit d’atenció la base de la seva rítmica histèrica. Unes qualitats que Tartakovsky ha sabut transmetre, de manera més aviat amansida, a la saga d’Hotel Transsilvània, amb la qual el creador ha recuperat l’esperit irreverent i l’humor blanc de La família Addams gràcies a les simpàtiques aventures d’un Dràcula reconvertit en patriarca responsable i empresari d’èxit.
La tercera entrega de la franquícia animada de Sony situa el clan monstruós en un creuer de luxe i juga amb la possibilitat que el protagonista trobi una nova parella, una trama que dona peu a un reguitzell de gags dirigits al públic adult: Dràcula té autèntics problemes per sortir-se'n amb el Tinder, mentre que, en una guerra de discjòqueis, hi sonen els Beach Boys i el Don’t worry, be happy de Bobby McFerrin. Al final, com sol passar en tota la saga d’Hotel Transsilvània, les millors troballes acaben tenint més relació amb el context de la història –destaca un caòtic i temerari viatge en un avió de la companyia Gremlins Air– que amb l’evolució emocional d’uns personatges obligats a omplir cada escena amb una sobredosi de gracietes.
