CINEMA
IGNASI FRANCH

Dòlars de sang i petroli: George W. Bush i Dick Cheney al cinema

Films com el documental urgent ‘Fahrenheit 9-11’ o el drama ‘W.’ han retratat amb duresa diversa el llegat d’un govern de lobistes de l’energia i l’armament immunes a l’autocrítica

Dòlars de sang i petroli: George W. Bush i Dick Cheney al cinema / EONE Zoom

Fa deu anys Oliver Stone va signar W., una ficció biogràfica que tractava l’expresident estatunidenc George W. Bush amb un to inesperat. L’autor de Nixon no va apostar per la tragèdia ni tampoc per la sàtira, sinó per un drama que emfatitzava, només puntualment, l’abismal estupidesa que projectava el personatge. Algunes escenes protagonitzades per l’aleshores vicepresident Dick Cheney, en canvi, se situaven entre les més inquietants del film. No era gens sorprenent: sovint s’havia dit que el segon de bord era qui realment manava. Stone donava per bona la sospita que Cheney i companyia havien utilitzat els atemptats de l’11 de setembre per desplegar una ofensiva neoimperialista al Pròxim Orient, mentre que no acabava de definir si Bush era completament conscient de les implicacions dels seus actes. Ara, dirty Dick ja té el seu biopic personal: El vicio del poder, d’Adam McKay, una altra oportunitat per recordar el llegat desestabilitzador del govern que va reintroduir a la política internacional el terrorífic concepte de la guerra preventiva.

Si la invasió d’Afganistan va facilitar un tancament de files patriòtic que va donar treva a un president ridiculitzat i criticat des de la seva polèmica elecció, la guerra d’Iraq va fer créixer el descontentament. El cinema documental en va assumir ràpidament la responsabilitat. Michael Moore va signar un exitós documental d’urgència, Fahrenheit 9-11 (2004), peculiar per les seves oscil·lacions tonals (ara burleta, ara indignat, ara melodramàtic) que no va evitar la reelecció presidencial de Bush. El malestar popular d’aquell moment històric va germinar en propostes molt diverses. El personalíssim documenal Goodbye, America (Sergio Oksman, 2007) utilitzava la vida de l’actor Al Lewis, conegut per haver interpretat l’avi de La família Munster, com un pont entre els temps de la contracultura dels 60 i un nou cicle de mobilitzacions que no va acabar de quallar.

Altres cineastes van signar documentals d’investigació sobre els vincles entre la família Bush i l’oligarquia saudita, però només calia escoltar els protagonistes per imaginar la seva sociopatia i la seva indigència intel·lectual. A El món segons Dick Cheney (R.J. Cutler, 2013), l’exvicepresident tancava qualsevol debat sobre les campanyes militars que va impulsar: “No perdo gaire temps pensant en els meus errors”. A l’entrevista fílmica Donald Rumsfeld, certeses desconegudes (2013), el cineasta Errol Morris escrutava el rostre i les paraules del secretari de Defensa del Estats Units i només en treia jocs de paraules sofistes.

Colonitzar les nostres pors

La rialleta persistent de Rumsfeld quan se’l pregunta sobre unes decisions que han comportat la mort de centenars de milers de persones potser és el resum visual més significatiu d’una administració completament refractària a l’empatia i l’autocrítica. Un govern que, pel camí, va concebre un monstre real que va aconseguir un pes extraordinari en la creació cinematogràfica. La denominada guerra contra el terror ha perdurat a les pantalles durant gairebé dues dècades i en totes les formes imaginables, des de la ficció basada en fets reals ( El franctirador, 12 valientes ) a les fantasies de por del terrorisme ( Objetiu: Londres ), passant per les revisions del passat ( Bona nit, i bona sort ) o les exploracions de foscos futurs de control ciutadà (V de Vendetta ) i guerra preventiva intergalàctica (Star Trek: en l’obscuritat ). Perquè Bush i Cheney també van colonitzar la nostra imaginació i les nostres pors.