Crítica de cinema
Cultura Cinema 08/11/2018

'Dogman', un odissea moral en una societat en runes

Manu Yáñez
1 min

Després de passejar-se per la cara més anodina de l’univers de les faules literàries a El cuento de los cuentos, l’italià Matteo Garrone torna amb Dogmanal seu habitat natural: l’observació de la cara més primitiva i sinistra de la realitat italiana, una tasca que li va reportar l’èxit internacional de la mà de la seva vibrant adaptació de Gomorra, el best seller de Roberto Saviano. Prenent com a fil conductor la lluita per la dignitat de Marcello, l’afable i apocat propietari d’una perruqueria canina del sud d’Itàlia (un inspirat Marcello Fonte, premi al millor actor en el passat Festival de Canes), Dogman presenta la minúscula odissea moral d’un home atrapat en un microcosmos atàvic, violent i mendicant.

Hereva del conjunt de somnis esmicolats i dependències malsanes que agitaven els Mean streets de Martin Scorsese, Dogmanse situa a mig camí entre el fresc realista de colors terrosos i tons clarobscurs, i la recreació exaltada d’un univers grotesc, gairebé una fantasmagoria salvatge. Un conjunt de factors que, inevitablement, fan pensar en l’imaginari de Pier Paolo Pasolini, el cineasta que millor va saber gratar la crosta de la marginalitat per trobar-hi un fulgurant esperit de resistència. Garrone aspira a abraçar la pietat pasoliniana, i pel camí construeix un viacrucis que té com a escenari més emblemàtic un descampat que, tot complint les funcions de “plaça del poble”, dona fe de l’abandonament d’una societat en runes.

stats