A Marvel (cine, branca Disney) van sobrats. No només tenen la franquícia més lucrativa del moment sinó que a més tenen tot l'establishment de Hollywood als seus peus. I és que una pel·lícula sobre el Doctor Strange era una cosa que ningú podia plantejar-se fa només uns anys però, avui, amb un univers cinematogràfic creixent com un arbre de branques interconnectades, qualsevol projecte, per boig que sigui, és més que plausible. Creix cap amunt, estirant els personatges ja canònics d’Els Venjadors, però també cap als costats, donant nova vida a superherois que als profans del món del còmic no els sonaran ni d'esquitllada. El més interessant del tema és que no només aconsegueixen mantenir uns mínims qualitatius i espectaculars més que solvents, sinó que a més coquetegen amb els gèneres clàssics adaptant-los al seu ADN corporatiu. Penseu si no: Capità Amèrica és el thriller d'espies perfectament adequat al segle XXI, Iron Man és el drama tecnològic relacionat amb el capitalisme voraç que domina Occident, Ant-Man és directament una comèdia que juga a les pel·lícules de robatoris, Guardians de la galàxia és una space opera que conjuga l'èpica dels 70 amb la conya dels 80 i, ara, arriba aquest Doctor Strange, que és pur fantàstic barrejat amb un imaginari propi de la realitat virtual dels 90 (aquí amb la màgia com a excusa per dinamitar la realitat física).
La pel·lícula de Scott Derrickson, que canvia el terror per la ciència-ficció sense perdre gens de personalitat, posseeix una estructura similar al primer Iron Man: presentació d'un personatge de concomitàncies similars a les de Tony Stark. Un neurocirurgià amb una intel·ligència només equiparable a la seva arrogància -tot i que molt més tamisada que en els còmics primigenis- aprendrà a la força a convertir-se en el Bruixot Suprem de la terra després de patir un greu accident de cotxe. Fins aquí, la pel·lícula resulta fins i tot rutinària, i això que Benedict Cumberbatch manté el seu atractiu al mateix nivell que l'Iron Man de Robert Downey Jr. Però en la segona meitat... Bum! La màgia cobra presència, i converteix qualsevol escenari en un pandemònium d'imatges que van des del viatge lisèrgic d'un fumeta fins a la reconstrucció espacial aleatòria dels enginyers d'Origen. I, enmig de tot, Stephen Strange (i la seva capa: un secundari essencial) passant-s'ho teta mentre s'enfronta a un Mads Mikkelsen amb cara d'haver-li tocat la loteria. De nou: una festa cinemàtica. Anar al cine a disfrutar com un boig. I acabar brindant per una sèrie de pel·lícules que, si bé no definiran els temps que vivim, fan que ens n'oblidem durant dues hores. De manera que em segueixin fent les pel·lícules que vulguin, que aquí em tindran amb el pitet posat, disposat a cruspir-me-les.
