Crítica de cinema
Cultura Cinema 23/05/2018

'Disobedience', una feminitat que no encaixa amb les normes

Gerard Casau
1 min

Estrenada mesos després de la celebrada Una mujer fantástica, Disobedience és el debut en llengua anglesa de Sebastián Lelio, que adapta la novel·la homònima de Naomi Alderman seguint una línia coherent amb una de les qüestions que més li interessen: el retrat d'una feminitat que no encaixa amb les normes, ja sigui per una llibertat d'esperit que s'allarga més enllà de la joventut (a Gloria, de la qual el director xilè prepara un remake amb Julianne Moore), per la transgressió de gènere (a Una mujer fantástica) o, com passa en el seu últim film, perquè l'atracció entre dues dones posa contra les cordes l'asfixiant tradició d'una comunitat jueva al nord de Londres.

La contenció del relat de Disobedience troba el seu significat en la posada en escena, tensant el retrobament entre Rachel Weisz i Rachel McAdams, que eviten qualsevol contacte fins i tot quan comparteixen pla, fins a desembocar en un xoc romàntic i sexual, carregat d'un desig físic poc habitual en produccions més o menys mainstream. Després, el camí es desfà a base de complicitats que no passen inadvertides al marit de McAdams, un jove rabí que podria representar la tirania de la religió, però que gràcies a la colpidora discreció amb què l'encarna Alessandro Nivola, assoleix una comprensió profunda, cristal·litzada en un gest –una abraçada a tres bandes– que val per tota la pel·lícula.

stats