La debilitat de Sean Penn pels manifestos ideològics va quedar ben palesa a la notable Enmig de la natura: la seva crítica a la societat de consum revestida per un himne al transcendentalisme nord-americà. Una concepció del cinema com a transmissor de valors que reapareix a la fallida Diré tu nombre, en què l'estrella díscola de Hollywood exposa, amb un to pompós i pamfletari, la seva indignació davant les injustícies del món. La proposta de Penn és profundament naïf: el film intenta convèncer l'espectador que la solució de tot plegat passa per “sentir” les desgràcies dels altres –en aquest cas, de la població africana que pateix guerres civils i l'abandonament per part d'Occident– com si fossin pròpies. Una premissa que, amb tota la seva noblesa, revela una cara simplista i perversa quan Penn intenta equiparar les insubstancials afliccions amoroses d'una parella implicada en projectes humanitaris (Charlize Theron i Javier Bardem, extraviats en l'absurd) amb el catastròfic drama dels camps de refugiats de l'Àfrica subsahariana.
Pel que fa a les imatges, Penn sembla que vulgui resseguir l'estela de La prima línia vermella, la pel·lícula de Terrence Malick que ell mateix va protagonitzar. Com el director de L'arbre de la vida, Penn pretén emparentar el caos emocional d'una sèrie de personatges amb un desconcert col·lectiu, universal. Tanmateix, lluny de la sensible poètica malickiana, Diré tu nombre queda atrapada entre la cursileria més carrinclona i la impúdica exposició de l'horror bèl·lic.
