En l’últim festival de Sitges, vam poder veure un documental dedicat a Sion Sono, una de les figures més rebels i iconoclastes del panorama artístic i audiovisual nipó. En un moment del film, i segurament animat per la ingesta de cervesa, Sono es llançava a parlar de la feina dels seus col·legues Naomi Kawase i Hirokazu Kore-eda, i acabava acusant-los de fer pel·lícules pensades per ser projectades a Canes. És possible que el dard tingui fonaments, però també és cert que aquesta qualitat “prestigiosa” i “exportable” ha permès que la trajectòria de Kore-eda sigui la que coneguem millor d'entre tot el cinema japonès contemporani: a partir de la celebrada Nobody knows, totes les seves obres han anat trobant un lloc a la nostra cartellera. Així, la filmografia de Hirokazu Kore-eda s'ha convertit en la finestra que tenim més a mà per albirar els usos i costums del Japó d'avui dia.
Sota un mateix sostre
Com Richard McGuire, autor de la novel·la gràfica Aquí, Kore-eda sembla convençut que les històries humanes es poden explicar només parant atenció a les cases que habiten els personatges. De fet, una manera de calibrar les modulacions que distingeixen les seves pel·lícules és assenyalar si els escenaris predominants són apartaments urbanites o residències japoneses tradicionals, com la venerable de Still walking o l'atrotinada però molt carismàtica de La nostra germana petita
Después de la tormentadanchiCap personatge està satisfet amb el seu present
