En el context d'un gènere cinematogràfic tan pautat i popular com la comèdia, la idea del relleu generacional té un pes fonamental: la indústria (sobretot la de Hollywood) necessita nous rostres i personalitats que puguin ocupar el buit que deixen les estrelles d'ahir. Una renovació que, de vegades, es pot rastrejar en l'interior d'una pel·lícula, com van demostrar Richard Pryor i Eddie Murphy a Nits de Harlem (1989), Woody Allen i Jason Biggs a Qualsevol altra cosa (2003), o Adam Sandler i Andy Samberg a Un pare sortit de mare (2012). No sembla casual que cap d'aquests films estigués a l'alçada del talent dels seus protagonistes, que es van trobar atrapats en projectes que jugaven, de manera forçada, amb el diàleg intergeneracional. El problema persisteix a Descontroladas, on Goldie Hawn torna a la gran pantalla, quinze anys després d'Amigues per força, per passar el relleu còmic a la més irreverent i escatològica Amy Schumer, la nova reina dels monòlegs i la comèdia d’esquetx.
L'esquemàtic guió del film –que presenta Hawn i Schumer com a mare i filla de vacances (catastròfiques) per l'Equador– intenta recuperar l'encant ingenu de les exòtiques comèdies d'acció que van convertir en estrella Hawn: La recluta Benjamin o Dos ocells a tret. Tanmateix, Schumer, amb el seu estil barroer i saberut, mai acaba de trobar-se còmoda en la pell d'una damisel·la amb problemes. Diu força de l'escassa efectivitat humorística del film que el més memorable de la funció sigui el personatge del germà/fill nerd de les protagonistes, un absurd i inspirat Ike Barinholtz.
