Com li va passar a Leonardo DiCaprio amb Shutter Island i Origen, Jake Gyllenhaal s’ha trobat interpretant gairebé el mateix paper en dos films separats per poc més d’un any. I és que tant a la memorable Nightcrawler com a l’oblidable Demolición, Gyllenhaal encarna un home consumit per un buit existencial generat per la societat de consum. Hi ha una diferència de classe, però: el protagonista de Demolición, un directiu de Wall Street que perd la seva dona en un accident de cotxe, guanya en un mes el que segurament ingressarà en tota la seva vida el pobre diable de Nightcrawler, però tots dos lluiten a la seva manera per establir un vincle amb una realitat de la qual es troben totalment alienats.
En tot cas, la gran diferència entre els dos films no el trobem en el rendiment del sempre notable Gyllenhaal, sinó en una qüestió de coherència interna. Mentre Nightcrawler elaborava un consistent retrat del capitalisme com una fàbrica de monstres urbans, Demolición no acaba de tenir clar el que vol ser. En algun moment sembla una àcida dissecció del caos ideològic del món modern, a mig camí entre American psycho i Fight club. En algun altre moment la pel·lícula funciona com un melodrama sobre la dimensió redemptora del dolor, a la manera del cinema d’Alejandro G. Iñárritu. I per acabar de conquerir el cor de l’espectador, Demolición també planteja un ensucrat i incongruent cant a la vida i al retrobament amb un mateix. Un còctel sentimental llastrat per una sobredosi de metàfores força òbvies.
