En veure el gran actor italià Toni Servillo passejant pels carrers de Roma amb un posat indolent, més d’un espectador es pot descobrir transportat a l’exuberància de La gran bellesa. Tanmateix, l’encanteri dura ben poc, just el temps que es pren Déjate llevar per revelar la seva naturalesa irreflexiva i alegrement frívola. I és que aquesta comèdia esbojarrada no té cap problema a l’hora d’abusar dels clixés: Servillo encarna un psicoanalista jueu, neuròtic i garrepa, mentre que la madrilenya Verónica Echegui interpreta una entrenadora de fitness grollera i experta a ficar-se on no la demanen.
A través d’aquesta histriònica i estranya parella, el director Francesco Amato intenta portar el mite de Pigmalió a l’àmbit de la comèdia italiana, tot i que pel camí el que troba són fòssils del cinema americà: del magnetisme de la Julia Roberts de Pretty woman (Echegui tradueix a l’italià el seu personatge de Jo soc la Juani) a les batalles de sexes de la comèdia clàssica de Hollywood, en què les dones independents i entremaliades portaven pel mal/bon camí herois apocats, i en què els matrimonis divorciats acostumaven a reconciliar-se per art de màgia. Justeta d’encant, Déjate llevar acaba portant l’espectador allà on vol: a una espiral d’absurditats en què un Servillo amb el pilot automàtic posat desperta en el públic el record del seu talent desbordant.
