LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

David Verdaguer:“El cine és un món nou i et posa més calent”

Després de‘10.000 km’ i ‘Estiu 1993’ ha tornat a la cartellera amb ‘Tierra firme’. A més, aquests dies el trobareu al Poliorama, fent parella amb Mar Ulldemolins a ‘Un cop l’any’

David Verdaguer:   “El cine és un món nou  i et posa més calent” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Que aixequi la mà el que tingui 35 anys i el seu pare sigui professor de ioga! Ningú a la sala? Ui, sí. David Verdaguer. “Tinc fotos de ma mare embarassada fent ioga. Molt bèstia”, recorda entre rialles. “I jo no he trepitjat un gimnàs mai a la vida!”, continua. No fas ioga?, pregunta una sense segones intencions. “Ioga? No! Per qui m’has pres?” Entrevistar David Verdaguer és com una partida de tenis. Les preguntes van i les respostes tornen. Non stop. “Sempre he sigut molt pallasso. Quan tenia set anys li vaig dir al meu pare que volia anar al teatre a veure El malalt imaginari de Molière. Ell flipava, però m’hi va portar. I jo quan vaig sortir encara flipava més. Des de llavors he sabut que volia fer teatre”.

A Malgrat de Mar les opcions eren minses, però no tant a la veïna Pineda de Mar. “Vaig començar a fer cursos en una escola amateur molt guai, però jo el que volia era marxar del poble cap a Barcelona”. Al cap hi tenia l’Institut del Teatre, però la pilota es va quedar a la xarxa. “Fent de pallasso en una comunió em vaig trencar el menisc i no vaig poder fer les proves d’accés. Així que em vaig apuntar al Col·legi de Teatre. Allà uns amics van muntar la companyia El Nacional No Ens Vol. Molta creativitat i ingressos nuls. Ens vam haver de buscar la vida”. La de David Verdaguer es resumeix en tres lletres: APM. Qui no recorda el reporter del bigoti? Vas ser molt precoç, no? Amb 21 anys... “Precoç? Esclar, com que tinc la cara plena de pèl semblo més gran, però això els hi hauries de preguntar a les meves amants”. Bona restada.

PLAY

>

“Quan estudies teatre sempre et penses que tot és una merda. «Jo no faré mai això!», dius. Després valores que treballar és molt difícil. Haver fet molt teatre de carrer, on has d’improvisar molt, és el que em va obrir les portes de l’ APM. Va durar tres anys i amb el Capdevila vam decidir que l’etapa s’havia acabat. Em vaig passar molt de temps rebutjant ofertes similars. Em trucaven per fer de reporter a Telecinco, a la Sexta... I jo deia: no, no, no. Per sort mai he deixat de fer teatre i aquí no m’han encasellat mai”, diu. El públic televisiu, però, mira un altre partit -digue-n’hi Polònia, digue-n’hi Crakòvia - i en aquest terreny a David Verdaguer sempre l’ha acompanyat l’etiqueta d’actor còmic. “Si soc un imitador molt dolent! Ui, quina gran imitació que feia de Neymar!” I s’hi tira. El repto: també feies de Ramon Espadaler, no? La riallada encara se sent ara. Motius d’ordre polític.

Si heu llegit fins aquí, coincidireu amb mi que David Verdaguer és un paio de riure fàcil. Doncs no. “A mi em costa bastant riure”. Perdona? ¿Et costa riure i no et costa fer riure? “Tinc molt sentit de l’humor i crec en l’humor com una manera de viure. Però de riure, el que es diu riure, ric poc”. I per aquest argument va acceptar un paper a Les coses grans, la websèrie de Roger Coma. “Quan em va passar els guions vaig riure moltíssim, el personatge era un regal. Jo soc així, si m’agrada un projecte i el puc fer, no m’importa ni el pressupost ni el format. Jo vull treballar i és una sort treballar amb el que t’agrada”.

FF

>>

Hi ha pilotes que canvien el rumb d’un partit. I, en el cas de David Verdaguer, no tant per la velocitat del servei com per la distància. 10.000 km -la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet que va coprotagonitzar amb Natalia Tena-és el punt d’inflexió. “«Hòstia, aquest noi també plora!», van dir molts. El càsting va ser a Los Angeles i em va anar molt bé. Quan ets actor, també has de saber fer drama”. Per aquell paper el van premiar als Gaudí i el van nominar als Goya. “Era una pel·li petita, però va tenir transcendència en el sector”. I d’allà, també via càsting, a Estiu 1993, de Carla Simón. “Al gener sabrem si som finalistes dels Oscars, m’encantaria anar a la cerimònia, però no sé si tindré entrada”. No, no bromeja. Com tampoc ho fa quan explica que cada cop que mira el final, plora. “Sí, sí, amb els anys plores més, t’emociones més”. I posa d’exemple la seva filla de sis mesos.

De fet, va saber que seria pare mentre era a Londres rodant Tierra firme, la nova pel·lícula de Marqués-Marcet -amb Natalia Tena i Oona Chaplin-, que torna a submergir-se en les relacions humanes del segle XXI. Una parella de lesbianes li proposen a un amic que sigui el pare biològic del seu fill. Un dilema amb la precarietat laboral com a teló de fons. “És una pel·lícula intel·ligent, comença com una comèdia però acaba molt diferent. És com la vida mateixa: et fas gran, prens decisions i les coses adquireixen més pes”. La seva vida, tot i dormir menys, també continua. “Ara estic fent l’obra Un cop l’any amb la Mar Ulldemolins al Poliorama. Però cada any tinc més por d’actuar en teatre. Por i respecte, potser perquè prens més consciència del que fas. Ara bé, no vull deixar-ne de fer mai, mai, mai! El cine és un món nou i et posa més calent, com aquella noia que acabes de conèixer i a qui només li veus les virtuts”.