REW

<<

Quan et trobes amb David Trueba no t’imagines un d’aquells directors del Hollywood clàssic que escridassaven tècnics i artistes. Potser part d’aquest posat dialogant i amable deriva d’una lliçó d’infantesa. El cineasta explica que el seu pare va ser molt autoritari amb els fills grans. Quan va arribar el vuitè, David, el progenitor havia perdut poder: “La gent que abusa de la seva autoritat la va perdent perquè cau en l’autoritarisme. L’autoritat intel·ligent és la que s’aconsegueix perquè els altres et respecten”, afirma.

Trueba recorda una infantesa feliç en una nombrosíssima família de classe treballadora. Diu que va aprendre a escriure tard, però es va entusiasmar amb la possibilitat de crear contes. “De seguida vaig dir que volia ser escriptor. Anys després, amb els amics amb qui feia curts, la ploma es va convertir en una arma cinematogràfica”. Dos dels seus primers treballs van ser amb José Miguel Monzón, El Gran Wyoming. El seu llibret per a Amo tu cama rica va ser associat a una etiqueta que l’incomoda: la comèdia madrilenya. “Com a bon madrileny, no em sento gaire madrileny”, destaca. En films com Bienvenido a casa, de l’any 2006, encara podem veure alguns vestigis d’aquestes formes, però el David Trueba madur projecta sobrietat. Tot i així, afirma que voldria filmar només comèdies esbojarrades. Què l’hi impedeix? “Amb els anys adquireixes un sentiment de responsabilitat una mica estúpid”, diu. Ho exemplifica descrivint un gag dels germans Marx a Una nit a Casablanca.

PLAY

>

Potser Trueba somia fer humor passat de voltes. Veient la seva última pel·lícula, però, sembla que doni la raó a un personatge de la seva Madrid 1987 : l’únic tema important és el pas del temps. Casi 40 tracta d’una efímera parella de joventut que es retroba. Ella és una cantant retirada; ell reparteix cosmètics amb una furgoneta. Ara la dona farà una gira per locals petits i ell l’acompanyarà en aquest viatge transformador: “Tornen a casa amb els seus mecanismes de protecció qüestionats. Ell justificava el fracàs del present amb una idealització del passat; ella havia sacrificat la seva vocació a canvi de benestar”. Trueba escenifica que de vegades es pot modificar la vida pròpia, pactar amb la realitat, encara que guanyar-se la vida sigui difícil i el sector de la música s’hagi ensorrat.

Tot i haver treballat amb els actors de la seva opera prima, el cineasta aclareix que Casi 40 no és una continuació de La buena vida. “Per a aquesta història necessitava intèrprets que fossin part de la meva memòria personal i que compartissin un passat”, explica. A la pel·lícula hi predominen les seqüències llargues, el ritme pausat, per generar “un clima de reflexió i cultivar un cert grau d’intimitat amb cada espectador”. Com que es tracta d’una obra de retrobaments, el nom de Richard Linklater ( Abans de l’alba ) apareix a les entrevistes, però lamenta que no li esmentin també Ingmar Bergman ( Escenes d’un matrimoni ) o François Truffaut (Els 400 cops ).

FF

>>

Trueba no sap del cert quin serà el seu pròxim pas creatiu, però probablement serà un llibre: “Tinc al cap un argument, uns personatges, que potser significaran alguna cosa semblant al que Tierra de campos va suposar per a mi. Quan comences una novel·la remous moltes preocupacions, caves molt profundament”. Escriptor que acostuma a publicar a la prestigiosa editorial Anagrama, cineasta amb repercussió, també columnista, Trueba pot escollir el seu futur en un sector cultural en crisi permanent a l’Europa mediterrània. “En la música, en el cinema, la gent viu l’èxit o el no-res. Els discos en són l’exemple més cru: abans hi havia gent que venia un milió de còpies, però també d’altres que en venien 35.000 o 15.000... Ara no és així. I em pertorba que les dues úniques opcions siguin el fracàs o l’èxit, perquè tots dos contenen elements poc saludables”, opina.

El cineasta reivindica la tranquil·litat econòmica, les classes mitjanes. Sense elles no veu sentit a la democràcia: “Si té lloc entre grans desigualtats socials, és una eina de sotmetiment, perquè les decisions es prenen des de la precarietat o des de l’abús de poder”. Trueba sembla una de les seves últimes pel·lícules, dolces i amargues. No deixa de somriure i fer broma, però alhora es mostra escèptic sobre el futur o la presidència de Pedro Sánchez. Tot i així, afirma que prefereix tenir “il·lusions frustrades que no tenir-ne”. “Acceptar la corrupció seria símptoma d’una malaltia col·lectiva. La societat ha d’enviar el missatge que vol canviar coses”, diu.