PANTOCRÀTOR URBÀ
Laura Saula

Damià Serra: “Vull que l’espectador es pugui identificar amb una vida que li sigui aliena”

Cineasta i director teatral

DamiÀ Serra:“Vull que l’espectador es pugui identificar amb una vida que li sigui aliena” / MARC ROVIRA Zoom

Des que Damià Serra Cauchetiez (Girona, 1992) va finalitzar fa quatre anys els estudis de cinema a l’Escac les coses no li han pogut anar millor. En la azotea, el seu primer curtmetratge, es va veure al festival de Berlín i va ser nominat als Goya i als Gaudí. Ara acaba de rodar Moros en la costa, una història amb fort contingut social. A més, també dirigeix l’obra de microteatre Mi refugio.

UNA FUGIDA DE LA REALITAT

De petit, Damià Serra solia dibuixar petites vinyetes de còmic amb històries. Més tard va descobrir que, en realitat, eren uns incipients storyboardsmés propis del món del cinema. La seva passió pel setè art, amb influències com els germans Coen, Agustí Villaronga o pel·lícules com Harold i Maude, el van animar a estudiar direcció de cinema. Per a ell, les pel·lícules són una via d’escapament de la realitat, “sobretot per als adolescents”. I la sala de cinema com un temple on viure “una experiència individual, però no solitària” és un ritual que s’hauria de preservar.

CINEMA AMB CONTINGUT SOCIAL

Des del seu primer curtmetratge fins ara, Serra ha mostrat històries en què s’aborden problemàtiques socials latents. A En la azotea es fa una denúncia de l’homofòbia, a Yo nunca es parla de la violència de gènere i a Moros en la costa es reflexiona sobre l’homofòbia, el racisme i la lluita de classes. “Sempre busco fer una lectura més enllà del divertiment i que es tingui una visió més aviat ideològica i social”, confessa el cineasta, que també vol que “l’espectador es pugui identificar amb una vida que li sigui aliena, que li suposi una finestra cap a un altre món”.

APOSTA PEL MICROTEATRE

Una altra de les grans passions d’aquest jove inquiet és el teatre. Actualment ha escrit i dirigeix a Barcelona l’obra de microteatre Mi refugio. Un estil teatral amb què se sent molt còmode, “no només perquè sigui més accessible, sinó perquè es poden explicar històries curtes, intenses i amb els actors molt a prop dels espectadors”. Un format que, segons Serra, és molt popular a Madrid però que a casa nostra no està del tot instaurat.

En un futur li agradaria compaginar la feina al cinema amb la direcció d’obres de teatre, i fins i tot dirigir alguns textos clàssics.