Superlópez
CINEMA
Play

Planifica un cap de setmana de cine

Superlópez

T'hi ajuden els nostres crítics amb les estrenes més destacades

'Superlópez'

L'heroi que encarna els vicis ibèrics

A principis dels setanta, el dibuixant Juan López Fernández, 'Jan', va rebre un encàrrec de l’editorial Euredit: crear una paròdia de Superman que protagonitzés acudits de poques vinyetes, en què la perfecció implícita en les accions dels superherois quedés distorsionada fins a convertir-se en 'slapstick' sapastre. Amb el temps, el personatge evolucionaria, tant pel que fa al disseny com a la complexitat d’unes històries que anaven sumant personatges i mitologia, però l’entitat que l’imaginari de Superlópez va assolir en entregues com 'La semana más larga' no ha evitat que perdurés la idea que la creació de Jan era, fonamentalment, un heroi ibèric que mai es desempallegaria dels vicis més ridículs de la societat espanyola. Continua llegint la crítica

Con el viento Zoom

Con el viento

'Con el viento'

Un retorn a les arrels a través de la dansa

El primer llarg de ficció de Meritxell Colell parteix d'un motiu recurrent en el drama íntim, el del personatge que retorna a casa amb motiu d'un trasbals familiar i inicia així un procés de reconnexió amb les seves arrels. La Mónica (Mónica García) és una ballarina establerta a Buenos Aires que viatja de tornada a la llar materna a un petit poble de Burgos quan el pare mor. Continua llegint la crítica

La noche de 12 años Zoom

La noche de 12 años

'La noche de 12 años'

L'horror viscut per José Mujica i altres presos polítics

Aferrada a una dimensió corpòria de l’expressió fílmica, 'La noche de 12 años', del cineasta uruguaià Álvaro Brechner, retrata els 12 anys de reclusió incomunicada que van patir, des del 1973, a mans del govern militar de l’Uruguai, un grup de dissidents entre els quals hi havia el futur president del país, José Mujica. Continua llegint la crítica

Tres caras Zoom

Tres caras

'Tres caras'

En defensa de les actrius de l'Iran

A l'inici de 'Tres caras', com succeïa a 'Taxi Teheran', hi trobem Jafar Panahi, el seu director, al volant d'un cotxe. El paisatge, però, ha canviat: dels atapeïts carrers de la ciutat passem a la quietud d'un entorn rural on l'hospitalitat és la capa de vellut que recobreix una tradició forjada a foc. A Panahi, un cineasta que té prohibit sortir de l’Iran, li ha anat bé el canvi d'aires. Continua llegint la crítica