El documental de Netflix (que s'estrena el 28 de setembre) sobre el Procés aspira a explicar la qüestió catalana al món, però sobretot a Espanya, on ha quallat un relat hegemònic en què només té presència una part. Els directors Álvaro Longoria i Gerardo Olivares ofereixen una detallada cronologia dels fets a partir d'abundant material d'arxiu i de les veus dels partits polítics i d'experts diversos l'opinió dels quals van confrontant per teixir una panoràmica exhaustiva i dialèctica de l'assumpte.

Però Dos Cataluñas entronca sobretot amb la tendència de cert documental recent (Alcaldessa, Política, manual de instrucciones...) d'endinsar-se en el fet polític a partir de l'aproximació als seus protagonistes entre bastidors. La principal aportació del documental, per tant, és el seguiment privilegiat dels candidats a les eleccions al 21-D, que ofereix material inèdit per als espectadors (l'estat d'ànim dels que aleshores acabaven de sortir de la presó com Jordi Turull, Carles Mundó i Raül Romeva; la impagable reacció de Miquel Iceta quan coneix els resultats electorals...).

S'agraeix l'esforç dels responsables a l'hora d'equilibrar fets i perspectives diverses, però es nota la inèrcia de certa manera espanyola d'entendre la política en què es presenta tot plegat a través dels protagonistes institucionals i els opinadors recurrents, mentre es menysté el pes de la societat civil.