Cinema i marihuana: una relació de fa dècades
Hi ha un audiovisual nítidament cannàbic? Repassem alguns títols i tendències del setè art que s’han vinculat d’una manera o altra al consum de porros
El 20 d’abril es va celebrar el Dia Mundial de la Marihuana, una substància que -com moltes altres drogues- no és aliena al món del cinema. De fet, al voltant de pel·lícules com 2001: una odissea de l’espai o El màgic d’Oz s’ha desenvolupat una mística que té a veure amb l’ús de narcòtics durant el visionat, però principalment amb l’ús d’al·lucinògens. Passa el mateix amb Un viatge al·lucinant al fons de la ment, el relat d’un experiment científic en què es barreja la privació sensorial amb l’ús de mescalina i LSD.
A diferència del cinema àcid, caracteritzat pels colors estridents i les seqüències delirants, no sembla que s’hagi desenvolupat un audiovisual cannàbic amb trets estètics distintius. En canvi, sí que s’han fixat algunes inèrcies narratives, com l’ús humorístic de personatges amb cara d’estupefacció que viuen (o generen) situacions desconcertants. Aquest joc còmic oscil·la entre la ridiculització amable i la recerca d’identificació amb l’espectador. La tradició de la comèdia sobre fumadors compulsius, d’ulls mig clucs i raonaments poc àgils, comença amb la contracultura, la seva ressaca... i l’estovament de la censura a Hollywood.
Fins als anys 60, les drogues eren un tema força tabú al cinema dels EUA i només es podia tractar des de la criminalització evident. Això va generar productes tan bojos com les pseudodenúncies exploitation de l’extravagant Dwain Esper ( Narcotic, Marihuana ). Després de l’era hippie, però, el duo còmic Cheech & Chong va assolir una gran popularitat als Estats Units amb Com fum se’n va i altres films. Els seus antiherois despertaven una certa complicitat, però no eren models a seguir: acostumaven a ser decadents, deixats i bastant inconscients del que els envoltava. Eren adults que vivien en una mena de capítol d’Els joves, aquella mítica telecomèdia britànica que també admetria un visionament sota els efectes de la marihuana.
Durant les últimes dècades, la comèdia porrera sembla molt vinculada a l’àmbit de les teen movies. Sovint es mostra el consum de marihuana com un pecat de joventut, o un espai de distensió, d’uns personatges en trànsit cap a la maduresa. Un exemple especialment delirant és la trilogia iniciada amb Dos colgaos muy fumaos. La parella protagonista fins i tot és reclosa a Guantánamo, però aquest possible apunt crític sobre la lluita antiterrorista es neutralitzava amb una pipa de la pau fumada amb George W. Bush. Superfumats o Gresca fins al final són versions més adultes que, a més, barregen l’humor amb situacions del thriller criminal i de la supervivència postapocalíptica.
A la televisió, també hem vist barreges de gèneres. Weeds era una versió tova de Breaking bad, amb una viuda que es dedicava a la venda de marihuana per millorar l’economia familiar i s’anava introduint en ambients criminals. Altres sèries, com Aquellos maravillosos 70 o Freaks and geeks, es relacionen amb la cultura cannàbica a través dels hàbits inhaladors dels seus protagonistes. A High maintenance, un camell exerceix de nexe entre les vides de diferents personatges.
Dibuixos animats
En l’àmbit dels dibuixos animats, els viatges per l’espai i el temps de Rick y Morty, una variació incorrecta i desfermadament sci-fi de Retorn al futur, han generat marxandatge en clau cannàbica. I les rareses de Bob Esponja (la mirada del qual alertaria qualsevol agent de trànsit) o la lògica boja de Tito Yayo ens poden fer sospitar que alguns guionistes consumeixen substàncies al·lucinògenes. No seria cap novetat. ¿El doctor Slump no tenia també aires una mica lisèrgics?
