Coco

105 MIN. Estats Units (2017)

Coco

Direcció: Lee Unkrich, Adrián Molina

Guió: Lee Unkrich, Adrián Molina

Amb: Animació

Critica de cinema
EULÀLIA IGLESIAS

'Coco', cine familiar per la memòria dels morts

La nova pel·lícula de Disney-Pixar entronca amb les preocupacions més recurrents en les obres de la productora del flexo: la por a l’oblit i la importància de la memòria, i la transmissió intergeneracional d’un llegat. Si a Toy Story les joguines no troben sentit a la seva existència quan l’Andy les arracona, a Buscant la Dory la protagonista té memòria de peix, a Cars i a Up s’estableixen connexions paterno-filials entre els personatges masculins, i a Del revés l’amic imaginari de Riley desapareix en l’abocador negre dels records extingits... a Coco aquesta obsessió per ser recordat cristal·litza a través d’un dels trets més identificatius de la cultura mexicana, el Dia dels Morts.

Coco se submergeix així en la idiosincràsia d’aquest país a través del seu jove protagonista, el Miguel, un nen que aspira a esdevenir cantant dins d’una família de sabaters on s’ha prohibit la música.

Disney-Pixar insereix un personatge mexicà en un arc narratiu típicament nord-americà que Hollywood ha convertit en universal: el Miguel s’escapa de casa per perseguir el seu somni. El trajecte implica traspassar la frontera cap al món dels finats a la recerca d’un ídol de la cançó mexicana que funciona també com a figura patriarcal. Endinsar-se en aquesta dimensió desconeguda permet portar els dibuixos al seu màxim lluïment: s’imaginen universos fantàstics i inabastables que només fa possible l’animació. En aquestes escenes, la pel·lícula abandona les referències llatines per plasmar unes duanes pròpies de l’steampunk i un món dels morts ple de llums de colors que es repeteixen en un infinit molt més homogeni que, per exemple, el de Del revés. Encara que Coco no sigui pionera en aquest aspecte -només cal recordar la filmografia de Tim Burton-, s’agraeix un blockbuster infantil que evoca la iconografia de la mort, amb els esquelets com a eminents protagonistes, des d’un vessant alegre, vital i acolorit.

Altres imaginaris

Així, Coco du a terme una aproximació respectuosa i celebradora de la cultura popular mexicana que no es limita a convocar tots els tòpics previsibles. Però tampoc gosa anar més enllà en assumptes que apunta, com el conflicte fronterer o la proliferació de famílies matriarcals per absència dels pares. Alhora aprofita per entonar l’enèsim cant a la família tradicional com a espai d’escalf i de memòria, sobretot un cop es dirimeix el dilema entre el compliment de la vocació individual (lligada al món masculí i públic) i la fidelitat als costums familiars (l’univers femení, domèstic i repressiu). Entendridora i càlida, Coco demostra que un blockbuster de Hollywood es pot expressar a través d’altres imaginaris a part de l’anglosaxó. Però també posa en evidència que Pixar recorre a les fórmules de sempre per vendre un element nou.