L’única cosa en clar que es pot extreure d’un títol tan impersonal i genèric com C’est la vie! és que, amb tota seguretat, pertany a una pel·lícula francesa. És una llàstima que la distribució internacional de l’últim film d’Éric Toledano i Olivier Nakache no hagi buscat una alternativa més imaginativa a l’original Le sens de la fête, que sí que dona algunes pistes sobre la proposta: un sentiment de joia, canalitzat no per aquells que gaudeixen de la festa, sinó a través dels que la treballen; mà d’obra de la felicitat aliena.
Minimitzant els peatges carrinclons en favor de la comèdia pura, els autors d’Intocable segueixen el model canonitzat per Michael Frayn a Pel davant i pel darrere per dibuixar una farsa de línia clara que es passeja pels bastidors d’un convit nupcial aparentment abocat al precipici. El flirteig amb el desastre ve donat per les relacions, misèries i excentricitats de la fauna humana que conforma l’engranatge de la celebració: cambrers, músics, fotògrafs... tots ells dirigits pel planificador que encarna un Jean-Pierre Bacri esgotat però sempre digne. El veterà actor és el vas comunicant d’un repartiment coral en estat de gràcia que, entre altres plaers, formalitza el debut en el mainstream gal de Vincent Macaigne, una de les presències còmiques més magnètiques que ha donat l’Hexàgon en temps recents.
