Pel títol i el punt de partida, Cavernícola semblaria la incursió dels estudis Aardman, els reis de l'animació en plastilina, en la comèdia d'anacronismes històrics. Els protagonistes són una tribu entranyable i maldestre de l'Edat de Pedra que de sobte es desperten en una Edat de Bronze molt més autoritària i capitalista. Per sobreviure, els cavernícoles s'hauran d'enfrontar als seus rivals en un joc que a priori desconeixen: el futbol. Així, i sense deixar els acudits de desajust històric, que remeten a referents tan ineludibles com Monty Python, la nova obra dels creadors de Wallace i Gromit deriva en una comèdia esportiva que reivindica l'essència popular i fraternal del futbol com a base d'una civilització on les confrontacions es dirimeixen al camp d'esports i no al de batalla.
Com totes les obres del director Nick Park i companyia, Cavernícola integra múltiples al·lusions còmiques a la cultura britànica i desprèn un encant encomanadís, però aquest cop l'humor i l'enginy visual queden un pèl ofegats pel discurs monotemàtic, benèvol i simple entorn del futbol. Això sí, des de casa nostra resulta inevitable llegir en aquesta defensa d'un joc bonic, joiós i col·laboratiu, enfront de l'agressivitat dels equips de superestrelles individualistes que dirigeixen multimilionaris dèspotes, una reivindicació, entre d'altres, d'aquell enyorat Barça de Guardiola.
