Carmen y Lola

103 MIN. Espanya (2018)

Carmen y Lola

Direcció: Arantxa Echevarría

Guió: Arantxa Echevarría

Amb: Rosy Rodríguez, Zaira Morales, Moreno Borja, Carolina Yuste, Rafaela León

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Carmen y Lola', la urgència del primer amor (prohibit)

En una de les escenes més colpidores de Carmen y Lola, la Lola ensenya a nedar a la Carmen en una piscina buida: estirades al terra d’aquest amagatall de tessel·les abandonades, les dues adolescents somien amb la possibilitat d’un amor fluid lluny del seu context, que no el toleraria perquè són gitanes i perquè les seves famílies han decidit per a les noies un futur aliè als seus desitjos. “Les dones gitanes ni tan sols podem tenir somnis”, lamenta la Lola en un altre moment de l’opera prima d’Arantxa Echevarría.

Blanc de les crítiques –algunes molt furibundes– tant de la comunitat gitana com de les associacions de dones gitanes feministes i lesbianes, Carmen y Lola s’estrena ara a les sales eclipsada per una polèmica que no deixa veure les virtuts d’un relat que va més enllà de qüestions identitàries, debats de visibilització i l’esgotadora conversa a les xarxes i els mitjans al voltant de l’apropiació cultural. Perquè, abans de res, la pel·lícula d’Echevarría parla de l’emoció del primer amor, quan la urgència per fer-li un petó a l’estimada (o l’estimat) pertorba la ment i el cos. En aquest sentit, la cineasta filma aquest amor prohibit amb tendresa, modulant la distància de la càmera amb delicadesa i com si volgués protegir la puresa dels sentiments de les protagonistes de qualsevol mirada inquisitorial. És una opció de direcció respectuosa, no només amb els personatges, sinó també amb les seves actrius, Zaira Morales i Rosy Rodríguez, totes dues debutants que ofereixen unes interpretacions palpitants de veritat.

El joc de distàncies no sempre funciona al film, perquè abans d’arribar a la intimitat d’aquest amor fou d’extraradi, Carmen y Lola primer ens mostra la realitat de les noies, i tot i que el passeig pel seu dia a dia busca no caure en el costumisme, no aconsegueix lliurar-se'n. És el hàndicap de l’anomenat cinema social.