Critica de cinema
Cultura Cinema 25/05/2018

‘Caras y lugares’, un documental joiós sobre la mirada artística

Eulàlia Iglesias
2 min

La carrera d'Agnès Varda, nom imprescindible del cinema dels anys 60 i 70, va viure una revifalla amb l'estrena d'Els espigoladors i l'espigoladora (2000). Amb aquest títol, la directora francesa confirmava una de les grans mutacions que tenien lloc al documental del tombant de segle: el canvi en la relació entre el director i l'objecte de la seva obra. El realitzador ja no exercia de demiürg d'una gran veritat que esperava a ser desvelada i ordenada en forma de pel·lícula ni buscava grans temes que justifiquessin la seva feina. Ja des del títol, Varda convertia el cinema en l'espai per reivindicar i visibilitzar allò que les grans maquinàries de producció, també les artístiques, rebutgen i deixen enrere.

A Caras y lugares, Varda reprèn moltes de les inquietuds d'Els espigoladors i l'espigoladora. Torna a recórrer les carreteres secundàries de França amb la idea de trobar-hi aquests rostres i aquests llocs anònims que habitualment no s'han considerat dignes de protagonitzar una obra d'art. Però aquest cop ho fa en companyia de JR, un fotògraf francès conegut pels seus retrats de mida monumental que penja en espais públics. Així, la col·laboració entre aquests dos artistes de diferents generacions esdevé un element més de la pel·lícula i li atorga un punt d'humor digne d'una screwball comedy. I alhora representa una manera no gaire habitual d'encarar la creació artística: en cooperació i no des d'un ego únic; en ruta, en lloc de des d'un estudi o un taller propi; a la recerca de nous reptes, i no amb la vista posada en el passat; i al servei d'aquells que protagonitzen les obres, uns rostres i unes localitzacions que conjuren durant un temps l'amenaça de l'oblit gràcies a aquests fotògrafs. La majoria de retrats que duen a terme Barba i JR (dels antics habitants d'una colònia minera, de la cambrera d'un bar d'un poble turístic, de l'últim camperol d'una granja solitària, de les esposes dels estibadors del port de Le Havre...) entronquen amb la idea de fixar, a través de l'art, una memòria obrera arrelada als seus espais d'origen i atorgar una visibilitat a aquests protagonistes anònims de la seva pròpia història.

L'ombra d'un altre geni de la Nouvelle Vague, Jean-Luc Godard, plana sobre tota la pel·lícula. Per a Varda, la imatge de JR sempre amagat rere unes ulleres fosques recorda la del seu vell amic cineasta, a qui decideix anar a veure a la seva residència suïssa en un trajecte que acaba amb mal gust de boca. Potser el lloc de Godard, que al Festival de Canes es va fer present a través d'una pantalla de mòbil, no és aparèixer en aquesta pel·lícula. El disgust que s'endú Varda dol, però no entela la joia que desprèn Caras y lugares, un gran documental sobre la humanitat de la mirada artística.

stats