Call me by your name

130 MIN. Itàlia (2017)

Call me by your name

Direcció: Luca Guadagnino

Guió: James Ivory, Luca Guadagnino

Amb: Timothée Chalamet, Armie Hammer, Michael Stuhlbarg, Amira Casar, Esther Garrel, Victoire Du Bois

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Call me by your name', l'experiència italiana del despertar a l'amor

De Lord Byron a E.M. Forster, molts artistes anglosaxons han plasmat com l’experiència d’Itàlia representava un sacseig vital que feia emergir aquelles emocions reprimides per la cultura pròpia. James Ivory també entronca amb aquesta tradició, i per això no es fa estrany veure el responsable d’Una habitació amb vistes firmant el guió d’aquesta adaptació de la novel·la homònima d’André Aciman, on el context italià torna a ser l’entorn propici per a una història d’amor més enllà de les convencions: la que viuen l’Elio, un nord-americà de 17 anys que passa les vacances amb la família en una vil·la del nord del país, i l’Oliver, el jove doctorand que ajuda el seu pare, professor d’arqueologia. Rere la càmera, Luca Guadagnino, que ja havia filmat la catarsi eròtica que provoca l’estiu mediterrani en quatre estrangers a l’anterior A bigger splash (adaptada al castellà com a Cegados por el sol).

Però si aquell remake del film francès La piscina radiografiava les incòmodes tensions sexuals entre els protagonistes, Call me by your name desplega el despertar a la passió d’un jove acomboiat per una cultura secular que es defineix per la devoció a la sensualitat. Al contrari d’altres relats de desig gai i fascinació envers la bellesa masculina, aquí el punt de vista no recau en el membre de més edat de la parella sinó en l’Elio. I la seva experiència iniciàtica tampoc s’inscriu en un discurs de més abast sobre l’orientació sexual o la sortida de l’armari. De fet, l’únic cop que s’esmenta l’homosexualitat al film és per referir-se a una veterana parella d’amics dels protagonistes.

Call me by your name submergeix l’espectador en l’estat d’ànim dels protagonistes. Guadagnino modula el progressiu vincle entre l’Elio i l’Oliver a partir de les sensacions que provoca l’estiu italià en tota la seva esplendor. En un film que ens fa sentir la sensualitat i la bellesa a través de les sentors mediterrànies, l’escena més comentada implica un préssec i, entre altres coses, la seva degustació. Com que la passió dels protagonistes és semiclandestina, les seves emocions s’expressen sovint a través dels moviments del cos més que de les paraules. És aquí on enlluerna la interpretació del jove Timothée Chalamet (Elio), mentre que Armie Hammer (Oliver) magnetitza la pantalla mentre dansa en una revetlla popular al so de Love my way de The Psychedelic Furs. I Michael Stuhlbarg, com a pare de l’Elio, es reserva una escena de lluïment final en una insòlita conversa amb el seu fill a través de la qual Guadagnino sintetitza des del discurs la idea motora que regeix una pel·lícula tan sensorial. Cal reivindicar una cultura en què la intensa experiència de l’amor, sigui quina sigui la seva naturalesa, i de la seva pèrdua se celebri i no pas es combati.