Café Society

BarcelonaSi el cinema de Woody Allen pot veure's com un combat permanent entre el romanticisme i el cinisme, val a dir que Café Society, la nova comèdia dramàtica del director de Manhattan, cau del costat del sentimentalisme amable. Quasi una restitució humanista després del deliciós exabrupte existencialista d'Irrational man, Café Society comença plantejant un retrat idealitzat del Hollywood dels anys 30, una era daurada que el director de fotografia Vittorio Storaro esbossa com un oceà de llums càlides i rostres resplendents: una versió ensucrada del Hollywood que els germans Coen van recrear a Barton Fink o ¡Ave, César! Això sí, en la solejada meca del cinema que inventen Allen i Storaro, la potent il·luminació genera una dansa paral·lela d'ombres. Un joc de llum i foscor, a la manera de Midnight in Paris, que perfila un dels temes centrals de la pel·lícula: la naturalesa esquiva del desig, la vida sentimental com un clarobscur irresoluble.

Més enllà de la ficció, Café Society desplega un altre focus de nostàlgia cinèfila en reunir els protagonistes d'Adventureland en un clamorós déjà-vu: aquí, Jesse Eisenberg torna a enamorar-se perdudament de Kristen Stewart mentre ella manté un affaire amb un home més gran. Canviem el parc d'atraccions dels anys 80 pel Hollywood dels anys 30, però la química entre els actors segueix intacta. Stewart és una actriu amb un registre interpretatiu força limitat, però sap treure profit dels seus talents, el més evident dels quals consisteix a encarnar noies enigmàtiques, volàtils en termes emocionals i tocades per un palpable rerefons d'amargura. La Vonnie de Café Society sembla feta a la seva mida. Per la seva banda, la feina d'Eisenberg reflecteix el to irregular del conjunt: al començament, se'l veu dubitatiu en un registre naïf, mentre que a la segona meitat del film, quan l'acció es trasllada a una Nova York bohèmia, l'actor troba el personatge, un home que, portat per les circumstàncies, medita sobre la sedimentació de la passió juvenil en la realitat adulta.

Durant l'emocionant tram final de Café Society, superat l'innecessari homenatge al cinema de gàngsters, aquest crític es va sentir inesperadament transportat al desenllaç de Hannah i les seves germanes, quan el personatge de Michael Caine reflexionava amb resignació i tendresa sobre l'odissea sentimental que li havia tocat viure. L'agredolça Café Society se situa a unes quantes dècades i alguna estrelleta de distància d'aquella obra mestra d'Allen, però l'escriptura del director novaiorquès, acompanyada d'esporàdics tocs de geni audiovisual –una màgica superposició de dos rostres melancòlics–, encara és capaç de fer miracles.