Per als que pensem que el portuguès Pedro Costa és un dels grans cineastes del segle XXI, l'estrena de Caballo dinero és tot un esdeveniment. No només per l'oportunitat de tornar a meravellar-nos amb , a uns enquadraments que remeten al cinema de Yasujirō Ozu, John Ford o Jacques Tourneur. Sinó sobretot pel retrobament amb la integritat humana i cinematogràfica de Costa, expressada en el seu inesgotable compromís amb els habitants del barri lisboeta de Fontainhas, oblidats pel progrés i per l'Europa del benestar.
A Caballo dinero hi retrobem Ventura, el protagonista de la magistral Juventude em marcha, que sembla haver perdut tota esperança d'integració social i d'assossec personal. La foscor de la pel·lícula no és un capritx del director, sinó la conseqüència d'un món a la deriva on els pobres són condemnats a vagar per hospitals i fàbriques en runes. Costa encara creu en la bellesa de les seves criatures de carn i ossos: els filma envoltats per una constel·lació de resplendents finestres d'hospital, i els fa protagonistes d'un gloriós interludi musical que supera el de Holy motors de Leos Carax. Tanmateix, no hi ha llum a l'horitzó. L'únic que li espera a Ventura és el seu present fantasmagòric, apallissat per la policia i perseguit pels dimonis del turbulent passat de Portugal. El colonialisme i la violència dictatorial no són cosa del passat, sembla apuntar un Pedro Costa abatut.
