Buenos vecinos

89 MIN. Islàndia (2018)

Buenos vecinos

Direcció: Hafsteinn Gunnar Sigurdsson

Guió: Huldar Breidfjörd

Amb: Steinthór Hróar Steinthórsson i Edda Björgvinsdóttir

Crítica de cinema
Xavi Sánchez Pons

'Buenos vecinos', la Islàndia negra

La neurosi que de vegades causa l’existència. Qui no l’ha viscut en algun moment? Uns períodes en què perdem el món de vista i creem una realitat alternativa que només existeix al nostre cap. Pot ser a causa d'un seguit de desgràcies personals o simplement de la incapacitat d’explicar als altres què sentim. Un estat alterat i perillós de la consciència que pot desaparèixer amb el temps o deixar-nos tocats del bolet per sempre. 'Buenos vecinos' parla d’això amb força mala bava i humor negre. De fet, faria una sessió doble perfecta amb la recent 'Hereditary'. Totes dues defineixen la família com un cos malalt i tenen un desenllaç sanguinolent pròxim al 'grand guignol' que, en aquest cas, també farà feliços els amants del cinema dels Coen.

'Buenos vecinos' podria ser catalogada com una versió punk de fulletons televisius com 'Gent del barri' i posa en el centre de la història la crisi conjugal d’una parella jove i l’enfrontament salvatge entre dos matrimonis de mitjana edat que viuen en cases adossades. El film de Hafsteinn Gunnar Sigurdsson, profundament provocador, acaba llançant una reflexió que fa por per la veritat que posseeix: molts cops som nosaltres els que ens provoquem les desgràcies. Una tesi que es podria aplicar a la majoria de personatges d’aquest caramel enverinat islandès.