Blade runner 2049

163 MIN. Estats Units (2017)

Blade runner 2049

Direcció: Dennis Villeneuve

Guió: Hampton Fancher, Michael Green

Amb: Ryan Gosling, Harrison Ford, Ana de Armas, Jared Leto, Sylvia Hoeks, Robin Wright

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Blade runner 2049’: ¿què és el que ens fa humans?

El Blade runner de Ridley Scott va marcar una fita en l’imaginari visual de l’època. A l’hora de plasmar aquesta distopia sorgida de la ment de Philip K. Dick, els responsables del film van dissenyar, en lloc d’un futur llunyà pensat com un univers totalment diferent del nostre, una metròpoli pròxima en el temps i fàcilment reconeixible, que es dibuixava a partir de manlleus del còmic i del videoclip, i fixava, des de la seva estètica als antípodes del naturalisme, moltes tendències de l’audiovisual contemporani. El principal interrogant davant de la nova Blade runner era, per tant, fins a quin punt funcionaria com una síntesi de l’estètica cinematogràfica del segle XXI.


Blade runner 2049 es planteja com una seqüela que vol connectar amb la pel·lícula original i alhora disposar d’una personalitat pròpia. La trama se situa altre cop a Los Angeles, tres dècades més tard, on el protagonista, K (Ryan Gosling), també es dedica a retirar replicants, aquells androides tan evolucionats que s’acaben rebel·lant contra els seus creadors. Al contrari del que passava amb Rick Deckard (Harrison Ford), K es presenta des del principi com un replicant de nova generació que s’encarrega d’aquesta feina bruta. I el mateix Deckard tindrà un paper important a la trama a partir d’una recerca que du a terme el personatge principal.


Després d’èxits com Presoners i L’arribada, Denis Villeneuve és un dels cineastes que cotitzen més en el panteó del blockbuster d’autor, així que semblava el nom adequat per afrontar una producció d’aquest tipus, tan ambiciosa de cara a la taquilla com en l’àmbit artístic. En la seva manera de concebre la ciència-ficció, Villeneuve s’allunya de la matriu ciberpunk del film del 1982 per acostar-se a la vocació transcendental pròpia d’un Andrei Tarkovski. El director també ha eliminat aquell esperit proper al cinema negre que impregnava l’original per donar via lliure a més abstracció narrativa, amb l’objectiu de reforçar la càrrega filosòfica. Com al primer Blade runner, aquí també tot gira al voltant d’interrogar-se sobre què ens fa humans.


Amb el seu director de fotografia habitual, Roger Deakins, Villeneuve ha creat una col·lecció d’imatges visualment aclaparadores que, tanmateix, no configuren un univers tan compacte i carismàtic com el primigeni. L’ambició d’esdevenir important se li gira en contra, a Blade runner 2049. El guió que es vol profund recorre a idees i metàfores d’allò més evidents, tot i que juga bé el gir dramàtic que afecta el protagonista. I Ryan Gosling adopta un cop més un registre gairebé inexpressiu per atorgar una dimensió tràgica al seu personatge, en un recurs que s’evidencia ja massa vist. L’excés de gravetat es converteix en un llast per a una pel·lícula que no deixarà l’empremta del seu referent.