La nova entrega de l’univers cinematogràfic de Marvel suposa un gir copernicà respecte a l’imaginari superheroic. La genealogia mítica sobre la qual s’aixeca Black Panther desplega un contrarelat respecte al cànon hegemònic. El film imagina un món afrocèntric a partir d’una ucronia anticolonial: Wakanda, la nació del protagonista, és un país africà que ha prosperat perquè des d’una política aïllacionista ha mantingut el control de l’explotació del seu principal recurs econòmic. Black Panther visualitza de manera creïble i carismàtica aquesta utopia tecnotribal i el film deixa clar que es pot fer un blockbuster de Hollywood sense que hi aparegui ni un sol actor blanc nord-americà. Però si el paisatge identitari canvia, l’arquitectura del relat heroic es manté immòbil en la seva tradició patriarcal, cosa que ja passava a Creed, l’anterior títol dirigit per Ryan Coogler.
Com altres films de Marvel, Black Panther resulta feixuga en la introducció, però abraça sense problemes els encants d’altres films d’acció d’èxit. El segment coreà, per exemple, desprèn una excitant aroma de James Bond. I gosa endinsar-se en la paradoxa política que hi ha en qualsevol plantejament utòpic, però acaba desembocant en una contradicció poc digerible: el regne dels panteres negres triomfa sota la supervisió d’un molt blanc i molt positiu agent de la CIA.
