Més que agredolç, Bittersweet days, el debut en llarg de la mallorquina Marga Melià, deixa un regust irritant a la boca, tot i ser una comèdia romàntica amb certes ganes de convertir-se en relat generacional. No totes les cintes d’amor i desamor aconsegueixen ser boniques o, com a mínim, arrencar-nos un somriure o fer-nos caure la llagrimeta i, malauradament, l’opera prima de Melià és de les del segon grup: bones intencions i resultats pobres.
Bittersweet days és un relat d’amour fou en què ella, la Júlia, té parella estable, que justament se n’ha d’anar a viure temporalment a Londres per motius laborals, i ell, el Luuk, és un holandès amb qui comparteix pis i a qui, contra tot pronòstic, li agraden els nois. Evidentment, s’enamoren. De temes per discutir, com es pot deduir de la sinopsi, n’hi ha uns quants, al film de Melià –relacions a distància, problemes per assumir el preu de l’habitatge, creixement personal i canvis en la percepció d’un mateix, etcètera–, però el llargmetratge desaprofita vergonyosament qualsevol oportunitat per parlar de tots aquests problemes de manera adulta. Si les converses fan posar els pèls de punta –amb línies de diàleg que no superen el nivell “una passada, molt guai”–, la qüestió cinematogràfica brilla per la seva absència: els abusos dels primers plans, de la banda sonora i, sobretot, de l’estètica mediterrània l’únic que fan és empitjorar aquesta visió frívola d’unes qüestions gens superficials.
