Diverses pel·lícules conviuen dins l’ADN, nerviós i crispat, de Bienvenidas a Brasil. Comença com una faula banal i estereotipada sobre neures i capritxos de la nostra modernitat malalta. Però és un miratge, perquè l’assumpte evoluciona aviat cap a viaranys imprevisibles: l’odissea de quatre amigues que es troben a Rio de Janeiro per celebrar un casament i acaben enrocades en una espiral de dissort i disbarats en què s’hi barreja la mort, la impunitat, la corrupció i la set de venjança. Mille fabrica un artefacte que és una anada d’olla, filmat amb pols i intenció salvatge, afany hiperbòlic i intenció metafòrica, que encadena casualitats improbables i forçadíssimes amb traç sincopat i gens realista.
Podria ser una pel·lícula sobre què significa estar nerviós, sobre viure un malson, una versió de Ressaca a Las Vegas barrejada amb Very bad things i influxos de Spring breakers i The bling ring. I amb el Death proof de Tarantino, esclar. Té gràcia la tirallonga de despropòsits que afecta les quatre protagonistes per acabar esdevenint una mirada vidriòlica, gens complaent, de la depravació moral de qui es pensa que està per damunt de tot i, sobretot, una oda a l’empoderament femení per dinamitar la superficialitat, l’abús de poder i la tenaç pervivència del patriarcat. Més actualitat, impossible.
