Barbara

98 MIN. França (2017)

Barbara

Direcció: Mathieu Amalric

Guió: Mathieu Amalric, Philippe Di Folco

Amb: Jeanne Balibar, Mathieu Amalric, Vincent Peirani, Fanny Imber, Aurore Clément, Grégoire Colin

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Barbara’, evocació del mite desconegut de la cançó francesa

Maria del Mar Bonet, de la mà de Delfí Abella, va fer conèixer Barbara al nostre país amb la seva versió de L'àguila negra, una d'aquelles cançons que s'envolen fins a assolir unes latituds on només pots arribar amb la música. Malgrat tot, la cantant francesa mai va aconseguir aquí la popularitat d'altres representants de la chanson, ni el culte que sempre ha tingut al seu país d'origen.

Aquesta fascinació per la figura artística i personal de Monique Andrée Serf, nom real de la intèrpret, impulsa i amara la pel·lícula que li ha dedicat Mathieu Amalric. Barbara no és un film biogràfic convencional. L'aproximació que s'hi fa s'allunya, per sort, de la mera rèplica mimètica del personatge i de la posada en imatges d'una fitxa de la Wikipedia. Al contrari, Amalric proposa un joc de miralls d'àmplies ressonàncies. Ell mateix encarna també en la ficció un cineasta, Yves Zand, que es proposa filmar la vida de Barbara amb Brigitte, una actriu que se li assembla com una gota d'aigua i a qui dona vida una prodigiosa Jeanne Balibar, que com tantes intèrprets franceses combina la seva carrera d'actriu amb la de cantat. A Amalric li interessa tant l'objecte d'estudi com el procés per arribar-hi. L'acostament a Barbara no es du a terme pel camí recte i prosaic de la substitució de l'original per la còpia esforçada, sinó a través del procés poètic, fragmentari i entregat d'apropiació de la música per part del director i Balibar. En la pel·lícula dins d'una pel·lícula que és Barbara, de vegades costa distingir entre les imatges d'arxiu que ens retornen la cantant de Dis, quand reviendras-tu? i l'evocació que en fa Balibar. I alhora, el film ens recorda constantment la seva naturalesa d'artefacte de ficció. En una escena, Amalric s'imagina com un jove que, durant un concert, s'acosta al mite per expressar-li el seu fanatisme. Balibar li replica: “¿Estàs fent un film sobre Barbara o sobre tu mateix?” I és que el setè llargmetratge com a realitzador de l'actor entronca amb alguns dels trets més significatius de la seva filmografia: l'amor per la gent de l'espectacle i per la vida entre bambolines, la defensa de les passions desbocades i la concepció del cinema en la seva qualitat més onírica. Com quan arribem a aquell moment en què sona Je ne sais pas dire i la mirada de Balibar et toca el cor com la de Barbara ho feia amb els seus devots seguidors.