'Bajo el mismo techo', dos grans actors per a situacions i acudits pobres

La crisi i la precarietat econòmica poden ser un baròmetre fantàstic per posar a prova la fortalesa d'una parella. El 2011, a Cinco metros cuadrados, Max Lemcke (amb guió dels germans Remón) va situar una parella jove al límit de les seves circumstàncies després d'hipotecar-se per a tota la vida en un apartament que mai s'acabarà. Ara Juana Macías se centra en un matrimoni madur condemnat, després de la seva separació, a cohabitar al mateix espai per l'esclat de la bombolla immobiliària. Són dues històries en què la casa somiada s'acaba convertint en un malson.

Tanmateix, tot i que el rerefons social resulta evident, el que en el fons sembla interessar a la directora és la guerra de sexes quan s'ha arribat a la cinquantena, i converteix la pel·lícula en una mena de La en l'era del Tinder per a ell i de l'emancipació i la reivindicació feminista per a ella.

Bajo el mismo techo té l'avantatge de comptar amb un parell d'actors superdotats (Silvia Abril i Jordi Sánchez) per a qualsevol tipus de comèdia, fins i tot per a la més esbojarrada i caòtica, com és el cas, però lamentablement les situacions i els acudits no estan a l'altura de les circumstàncies. A Macías li falta agafar el pols al gag i el timing a la gresca, i construeix una pel·lícula repetitiva i grotesca.