Atardecer

142 MIN. Hongria, França (2018)

Atardecer

Direcció: László Nemes

Guió: L. Nemes, Clara Royer, Matthieu Taponier

Amb: Juli Jakab, Vlad Ivanov, Susanne Wuest

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Atardecer' o com trastocar la consciència de l’espectador

Els que van trobar una veritable revelació fílmica el retrat de l’Holocaust que presentava El fill de Saül tenen motius per celebrar l’arribada d’Atardecer, en què el cineasta hongarès László Nemes torna a dirigir la mirada cap a les tenebres del segle XX. Aquesta vegada l’escenari recreat és el Budapest del 1913, només un any abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, quan l’Imperi Austrohongarès s’abocava a la seva fi. Un crepuscle que Nemes radiografia aplicant el dispositiu que va inventar per a la seva opera prima, consistent en una successió de frenètics plans de seguiment que submergeixen l’espectador en la subjectivitat d’un testimoni privilegiat dels trasbalsos de la història europea.

A Atardecerqui guia l’espectador pel caos és la jove i òrfena Irisz Leiter (una hermètica i fascinant Juli Jakab), que arriba a la capital hongaresa per intentar reclamar el seu llegat familiar, destruït en l’incendi de la barreteria regentada pels seus pares. Atrapada en un perenne desconcert, la Irisz veurà el seu destí condicionat per un germà que va perdre de vista fa anys i que podria estar implicat en unes revoltes que amenacen la pau social i l’estatus de les classes dominants.

Com a laberíntica i sensorial experiència cinematogràfica, Atardecer no té res a envejar a El fill de Saül. Potser hi ha menys exposició de l’horror però la producció és de més envergadura. Els escenaris són d’una sumptuositat desbordant, i resulta sorprenent la convicció amb què Nemes els converteix en el rerefons difuminat (literalment desenfocat) de les peripècies de la protagonista. El cineasta enrareix encara més aquesta odissea vital mitjançant un prodigiós ús de l’el·lipsi. En diversos moments de la projecció del film, aquest crític es va descobrir preguntant-se com i quan la protagonista havia arribat fins a tal o tal altre escenari. Un estat d’incertesa que Nemes aprofita per articular el retrat d’una complexa transició històrica, en què la burgesia i l’aristocràcia no van advertir el naixement d’una set revolucionaria que la pel·lícula connecta amb el sorgiment del nacionalisme i la decadència moral de la monarquia.

Cal dir que si Atardecer és millor que El fill de Saül és perquè Nemes prefereix treballar una idea abstracta del terror social en lloc d’exposar de manera impúdica els horrors de la història. Tanmateix, el cineasta hongarès no pot desfer-se del seu interès per les imatges d’impacte, fet que explica l’aparició d’un episodi de violència sexual que només subratlla idees ja exposades en el film. Són petites flaqueses d’una pel·lícula que sap trastocar la percepció i la consciència de l’espectador i convida a la reflexió històrica des d’un present convuls.