'Astérix: el secreto de la poción mágica', sense l'encant original

Després de La residència dels déus (2015), Louis Clichy i Alexandre Astier tornen a portar les aventures d'Astèrix a la gran pantalla, aquest cop a partir d'una història creada per ells mateixos amb idees que recorden alguns àlbums originals, sobretot aquells en què Panoràmix agafa més protagonisme com El combat de caps i Astèrix i els gots, i els que compten amb un supermalvat com L'endeví i La zitzània. Perquè aquí el relat se centra en el viatge que emprenen els personatges per trobar un successor digne al druida del poble, que s'adona de la importància de transmetre el seu secret, anhelat, a més, per un altre fetiller del costat fosc.

Si La residència dels déus refrescava l'encant humorístic i el subtext polític dels còmics originals des de l'estètica i el ritme de l'animació digital en 3D, Astérix: el secreto de la poción mágica, en canvi, en el seu desig de portar les aventures dels gals un pas més enllà i connectar amb nous públics, resulta farragosa i sobrecarregada, amb massa elements extemporanis i un final més propi d'un blockbuster d'acció que d'una comèdia d'aventures amb humor de garrotades. Fins i tot el personatge en clau feminista que introdueixen per actualitzar un imaginari de sempre molt masculí sembla més oportunista que oportú. L'esperit de Goscinny, el pare d'Astèrix juntament amb el dibuixant Uderzo, es troba a faltar aquí més que mai.