Madre!

120 MIN. Estats Units (2017)

Madre!

Direcció: Darren Aronofsky

Guió: Darren Aronofsky

Amb: Jennifer Lawrence, Javier Bardem, Michelle Pfeiffer, Ed Harris

CRÍTIQUES DE CINEMA
EULÀLIA IGLESIAS

Aronofsky i l’experiència emocional extrema

Aquesta pel·lícula és fruit d’una ment pertorbada. Res de nou en la filmografia de Darren Aronofsky, que ja des de Pi converteix molts dels seus films en la plasmació del punt de vista d’uns personatges amb la psique malalta. L’obsessió compulsiva del matemàtic de Pi, les politoxicomanies dels protagonistes de Rèquiem per un somni, l’esquizofrènia de la ballarina d’ El cigne negre, el narcisisme sociòpata del Déu de Noè... La majoria d’aquestes neurosis es concentren a Madre! en la parella protagonista, una jove i el seu marit, un escriptor d’èxit, que viuen aïllats en un casalot al mig del no res.

Aronofsky redueix aquí els seus personatges a mers arquetips que ni tan sols tenen nom. Ella, la mare (Jennifer Lawrence), encarna la dona que es defineix en relació amb un altre: musa/inspiració per a un literat famós, es dedica primer a construir la llar conjunta i després a donar a llum el fill comú. Ell (Javier Bardem) representa el tòpic del creador estrella, l’home narcisista entregat a alimentar la devoció pel seu jo. Ella no traspassa mai el llindar de l’espai íntim que representa la casa, ell disposa de vida pública; ella crea vida, ell crea art... El director recorre a un imaginari religiós evident per construir aquests rols alhora que entronca amb la tradició gòtica de convertir la casa en un organisme viu que reflecteix els traumes dels que l’habiten.

La càmera no abandona en (gairebé) cap moment la perspectiva de la dona, de manera que tot el film esdevé un descens a l’infern de les seves inquietuds. En la primera part, la progressiva pèrdua de control que sent ella respecte a la seva vida en parella adopta la forma d’un thriller psicològic d’arrel polanskiana. La protagonista recull l’herència dels personatges femenins de La llavor del diable i Repulsió en viure la presència de convidats a casa seva (Ed Harris i una molt inquietant Michelle Pfeiffer) com una constant amenaça. La segona part du al paroxisme aquestes pors en un exercici delirant amb què Aronofsky es tira sense paracaigudes a l’abisme de la bogeria fílmica. S’agraeix que al llarg del trajecte el cineasta no canviï el punt de vista per contrastar la visió de la dona. D’aquesta manera no es qüestiona la validesa de la subjectivitat de la protagonista, fet que emprenyarà els integristes de la versemblança cinematogràfica.

Madre!, per tant, buida els personatges de qualsevol dimensió biogràfica i renuncia a desplegar un argument convencional per transmetre al llarg de dues hores l’estat d’angoixa creixent d’una persona que se sent hipervulnerable pel narcisisme desencadenat de la seva parella. Si llegida en clau metafòrica fa certa mandra, com a plasmació d’una experiència emocional extrema que de passada torpedina el concepte de pel·lícula de Hollywood des de dins, l’última obra de Darren Aronofsky resulta d’allò més estimulant.