MANU YÁÑEZ

Sergi López: “Ara estan caient moltes màscares”

Actor, estrena ‘La vida lliure’, de Marc Recha

“Ara estan caient moltes màscares” / LA PERIFÈRICA PRODUCCIONS / TURKANA FILMS Zoom

Entranyable i enigmàtic, el Rom, la nova creació de Sergi López, és un personatge en què hi conviu la noblesa, la foscor i l’esperit llibertari de La vida lliure, la nova pel·lícula de Marc Recha. No és la primera vegada que intèrpret i autor fan tàndem, i l’actor de Vilanova i la Geltrú es desfà en elogis envers el director de l’Hopitalet: “Té un talent brutal. És capaç de filmar una sargantana i convertir-ho en un gran moment de cine no documental. Em fascina la seva sensibilitat i vaig veure que aquesta pel·lícula seguia el camí que vam obrir amb Un dia perfecte per volar, retratant una figura paterna que esdevé l’educador natural d’uns nens”.

Què et va captivar del personatge?

A l’univers insular de la pel·lícula, que transcorre a Menorca, el Rom parla als nens de l’horitzó, de la gent que ve de fora, d’esquelets, de caps de morts surant al mar els dies de lluna plena [riu]... El Rom és com un os entranyable, però alhora porta un ganivet i està lligat al contraban. No saps gaire bé com agafar-te’l. No s’assembla a cap altre dels personatges que he interpretat.

¿Has establert algun vincle personal amb el personatge?

Tinc poca tendència a projectar-me en els personatges. Defenso una idea lúdica de la interpretació. Els actors estem al servei del director, de la història, i per això intento evadir-me del jo. Tot i així, el Rom té el meu cos, el meu accent de Vilanova, i em sembla profunda la idea d’acompanyar uns nens en el seu procés de creixement, i no saber ben bé qui està aprenent de qui.

Tens pendent d’estrena El hombre que mató a Don Quijote, un projecte mitificat per les adversitats que ha hagut de superar Terry Gilliam per fer-lo realitat. Com ha sigut participar-hi?

L’experiència ha sigut B-R-U-T-A-L. Faig un paper petit, un granger que acull el Quixot i una mena de Sancho Panza. Només han sigut sis dies de rodatge, però la trobada amb el Terry Gilliam ha sigut efervescent. Compartim una visió lúdica de la nostra professió, una energia còmica. És curiós perquè al cinema no he fet gaire comèdia; és en els meus muntatges teatrals on he pogut explorar l’humor. El Terry Gilliam té una manera molt generosa d’abordar la comèdia: sense complexos, anant-hi a fons, gaudint i encomanant entusiasme. Tal com soc, només em falta tenir davant un paio cridant “ Yeaaaah!! Amazing, López!! Brilliant!! ”, per tirar-me de cap a la feina. Crec que la meva part de la pel·lícula és la més Monty Python. M’he retrobat amb un esperit que em fa pensar en els Pastorets, en la comèdia popular.

Tenint en compte la teva trajectòria internacional i la delicada situació de la indústria del cinema català, quines possibilitats veus de poder seguir treballant en produccions d’aquí?

Jo soc un mal exemple perquè totes em ponen. Vaig començar a França i he pogut treballar a Espanya, Itàlia, Anglaterra, al cinema català... A més, tinc el teatre, que és un art en què, quan tot és un desert, pots posar-te un nas de plàstic, pujar a una caixa i actuar. Em sento molt còmode amb el que he viscut, però alhora hi ha un decalatge entre la meva situació i la dramàtica realitat al país. Si l’audiovisual català ja era l’aneguet lleig, ara només faltava la taxa que ha tombat el PP. Aquí la cultura s’ha tendit a considerar un “cost”, mentre que les subvencions a les empreses de cotxes eren “inversions”. El futur s’albira incert, o tràgic. És possible que d’aquí quatre dies no hi hagi res en absolut. Confio que la gent s’adonarà que la cultura és una eina fonamental per canviar la societat. Vull creure que la crisi ens ajudarà a esmolar l’enginy i trobar maneres d’explicar històries, cada vegada més de guerrilla, segurament.

Quina impressió t’han causat les últimes decisions dels jutges espanyols, i dels mateixos estaments artístics, limitant la llibertat d’expressió?

És molt inquietant. Diria que només ens faltava això per acabar de fer la revolució. Les coses s’estan posant d’un color tan negre que cada cop serà més evident que hauràs d’escollir entre les tenebres o posar-te dret i resistir amb totes les armes que ens dona l’art, la cultura. El més greu és que el que està passant ens arribi a semblar una cosa normal, l’evolució lògica d’un procés de radicalització. Durant molts anys ens han estat parlant d’una democràcia que sospitàvem que era relativa i ara estan caient moltes màscares que fan veure una democràcia de pandereta. Vull creure que som molts, la gent de baix, que creiem en la democràcia i pensem que s’ha d’exercir cada dia. Els passos enrere estan sent tan grollers que vull pensar que això és el principi de la fi.