Entre el pallasso d’It i la nina d’Annabelle els infants de tot el món estan veient trontollar tot un univers de referents troncals de la seva formació sentimental i emotiva. Bé, de fet, ja fa temps que són elements substancialment iconogràfics del cinema de terror; ja se sap que en aquest gènere tot s’aprofita.
La primera entrega d'aquesta saga –Expedient Warren- , com en tants altres casos abans, el benefici de la sorpresa, la sana invenció d’una estètica suggestiva, d’una proposta visual força genuïna i, sobretot, una aproximació força reeixida al cor de la por, del terror com a reacció primària i honesta.
Aquí, en la segona seqüela –bé, per ser estrictes, l’anterior era una preqüela- ens expliquen el trauma del fabricant de nines, que ha perdut la seva filla i converteix la casa en un orfenat. Aquelles troballes s’esvaeixen encara més en benefici de la buida discursivitat, d’una posada en escena prolixa que s’entreté amb cops de porta i ensurts de quarta divisió, que s’embadaleix en l’esteticisme perquè no té absolutament res a explicar. Res de nou, s’entén. Al contrari d’It, que té al darrere un puntal literari de garanties que li permet un marge de maniobra notable, Annabelle es mostra incapaç d’evolucionar cap enlloc, de desenvolupar i fer créixer una proposta personal i inventiva.
