Crítica de cinema
Cultura Cinema 02/12/2016

Animales nocturnos

Manu Yáñez
1 min

Animales nocturnos rep l’espectador amb unes imatges d’impacte: unes cheerleaders obeses i nues brandant unes banderetes americanes mentre ballen al ritme d’una melodia imaginària. L’escena és en realitat una performance concebuda pel personatge de Susan (Amy Adams), que a la novel·la Tres nits d’Austin Wright era una mestressa de casa però que el director Tom Ford transforma en una diva afligida del món de l’art modern de Los Angeles. Resulta impossible no veure en la Susan d’ Animales nocturnos l’ alter ego de Ford, que carrega amb acidesa contra la banalitat d’un univers llustrós en la superfície i podrit per dins.

El pes que té en la pel·lícula la personal venjança de Ford -il·lustre membre del panteó de la moda- dilueix un dels temes centrals de la novel·la de Wright: el xoc entre la sofisticació de l’Amèrica urbana i l’alè primitiu de l’Amèrica profunda. Pel·lícula i novel·la ens porten de la civilització a la barbàrie a través d’un joc de realitats paral·leles: hi ha una ficció real, en la qual habita el personatge d’Adams, i una ficció dins de la ficció, una novel·la escrita per l’exmarit de la protagonista (Jake Gyllenhaal). A Tres nits, la relació entre les diferents capes del relat era ambigua, fet que articulava una suggeridora meditació sobre els esquius vincles entre l’art i la vida. Per la seva banda, Ford prefereix quedar-se amb la capa més superficial de la història, dominada pels remordiments del personatge d’Adams i la rancúnia venjativa del de Gyllenhaal.

stats