Es diu de pressa, però la saga d’Amityville arriba ja a les divuit entregues. De fet, és la més longeva de la història del gènere. L’origen de la franquícia cal buscar-lo en els fets reals esdevinguts en una casa unifamiliar de la petita població d’Amityville, a l’estat de Nova York, que primer va ser l’escenari d’un brutal crim múltiple i, pocs anys després, d’uns suposats incidents paranormals. Tot això es va recollir el 1977 a The Amityville horror, un llibre de no-ficció de Jay Anson que Hollywood va trigar només dos anys a adaptar. El xiclet d’aquesta llegenda urbana sobrenatural s’ha estirat molt al cinema amb resultats poc lluïts –se salven la primera trilogia i la divertida Amityville 1992–, un qualificatiu que també es pot aplicar a Amityville: El despertar.
La pel·lícula de Franck Khalfoun, una seqüela directa de l’entrega original ambientada en l’actualitat, intenta acontentar els fans i alhora provar coses noves –el millor són les cites metacinematogràfiques a la saga–. Ara bé, la visió original del director francès, que era la de fer una continuació obscura i sanguinolenta, es veu en part esbiaixada a causa de la ingerència dels productors Bob i Harvey Weinstein (aquest últim esborrat dels crèdits), que van obligar Khalfoun a rebaixar el to i a refer part del metratge. La sensació que desprèn Amityville: El despertar és la d’un film amputat i partit en dos.
